Opinió

Tribuna

Falsos remeis

“L'exemple de Veneçuela és suficient per enfonsar tants sofismes de les noves castes esquerranes

La crisi política és cada dia més universal. Ni s'atura, ni decreix. Senzillament creix de manera imparable per la dreta i per l'esquerra, amb un evident envelliment dels materials ideològics i estratègics que ofereixen les noves formacions sota el pretext de qüestionar la “casta”, o ara la “trama”. Elles són la casta, la trama i la senectut; l'aire del segle XIX, o del 1917 amb ínfules de renovació. Pobra gent somiadora d'utopies que han fracassat al llarg dels dos darrers segles! El balanç d'on surten no pot ser mes desastrós, puix no sols els seus anhels revolucionaris van cristal·litzar en una casta, traint les seves essències de servei al poble (vegeu el llibre La Nomenklatura, de Michael Voslensky), sinó que acaben massacrant la societat que volen servir segons pròpia confessió, amb fórmules autoritàries, dictatorials i de pura Inquisició per mor de l'ortodòxia del sistema. (Llegir El Libro negro del Comunismo, diversos autors, Courfois, N. Werth, J.L. Panné, A. Paczkowski, K. Bertosek, J.L. Margolin, editat per Espasa Calpe el 1998). Un balanç d'atrocitats i milions d'assassinats. Qüestió a part del testimoni brutal d'Aleksandr Soljenitsin al seu Gulag i la famosa Carta a Occidente, on la seva denúncia a Oxford posà el dit a la ferida de la mala consciència occidental. Dues hores amb Mikhaïl Gorbatxov, reflexiu, sensat i moderat, em van ser suficients per constatar com de monstruós havia estat aquell sistema soviètic que, tot i tardanament, il·luminava les esquerres marxistes europees i espanyoles en els anys de la Transició. Felipe González donà carpetada a aquell vetust marxisme al PSOE. Santiago Carrillo abraçà l'eurocomunisme que Berlinger aixecà des d'Itàlia. Karol Wojtyla –primer des de Cracòvia, després des de Roma com a Joan Pau II– va capgirar la teoria de Gramsci, i utilitzà la cultura per enderrocar el comunisme a partir de les arrels cristianes de la cultura europea. Aquell tsunami liquidà una ingent fal·làcia el 1989. Tot i així, el capitalisme liberal no va saber aixecar una xarxa real alternativa malgrat les fantasioses teories del Fin de la Historia de l'il·luminat Francis Fukuyama.

La Història no ha acabat; el desastre liberal de la crisi del 2008 del qual encara som víctimes ha posat en joc nous intents regeneracionistes de vetusta imatge i idees ràncies, simplistes i populistes. No ens arribarà de la seva mà el remei. Ni la dreta radical a Europa, ni el populisme barat de Syriza a Grècia, ni la ximplesa del moviment Cinque Stelle de Grillo a Itàlia, ni el radicalisme groller de Pablo Iglesias, amb ressentiments històrics de fa més de 70 anys enrere (què es diria si avui en dia s'aixequessin grups socials reivindicant la causa carlina del segle XIX?), amb Kerensky - Artur Mas obrint les portes a una CUP revolucionària donant suport a la causa populista del procés i amb la por i la covardia d'una burgesia que sols s'expressa sota les catifes i a les ombres dels cenacles. Podemos i CUP són el remei dels nostres mals? Ja han començat a sorgir els primers assajos crítics en relació amb aquesta demència ultraradical de l'esquerranisme oníric. El professor Gaspar Ariño aportà el primer, assenyalant la crisi i decadència de les classes mitjanes com a caldo de cultiu del neoproletarisme que pretenen il·lustrar teòricament els trotskistes, els anticapitalistes de Pablo Iglesias, purgador de les gents més sensates i realistes de l'equip d'Íñigo Errejón. O les estranyes mogudes d'una il·luminada Anna Gabriel, amb la idea que Catalunya és llavor d'un foc revolucionari, el que s'han volgut extraure utilitats oportunistes els destructors de CiU. On anem? Què llaurarem amb aquests bous? Enyorem una crítica –i dura– reflexió sobre els fantasmes en oferta política avui. Tal vegada un primer pas siguin llibres com El libro negro de la nueva izquierda, de Nicolás Márquez i Agustín Laje, que s'acaba de publicar. Però jo crec que n'hi hauria prou amb contrastar el simplisme demagògic d'aquests nous populismes amb la praxi de la realitat verificable hic et nunc: l'escàndol veneçolà de Maduro i un auto-cop d'estat, imposant el Tribunal Suprem com paper eixugant d'un Parlament democràtic que no controla, és prou significatiu. Encara més, a les seves mamelles chavistes s'alletaren Pablo Iglesias i els seus podemites. Pot ser pretenen convertir l'infumable pastís veneçolà la seva ruïna i la fam són les postres somiades dels espanyols? És per aquí per on la CUP d'Anna Gabriel –no pas de Baños, ni de Quim Arrufat– pretén estavellar una societat de classes mitjanes com la catalana a la recerca d'una fal·làcia? L'exemple de Veneçuela és suficient per enfonsar tants sofismes de les noves castes esquerranes. Potser es tracta de fonamentar políticament el retroprogressisme social?

La meva gran inquietud camina en ambdues direccions: si dolenta és l'oferta d'eixes esquerres, tampoc és gratificant l'eix parapet de la llei on s'escuda la dreta governant. N'hi ha prou amb la llei com a suprem argument per justificar l'estat de dret? La llei per si mateixa no és necessàriament bona, ni tampoc, de vegades, resulta estrictament justa. La llei la fan els homes i la canvien els homes. Amagar-se darrere una llei sense més, com armadura de defensa, pot ser un engendrament feixistoide, facilón i covard. Tots els dictadors es protegien sota la llei i amb la llei... la que ells mateixos havien creat. Estat de dret?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia