Estem on estàvem. Sense president, sense govern, amb l’article 155 de la Constitució vigent i molt pendents de la justícia. Segueix la societat dividida. Mentrestant, a l’ambient sobiranista i unionista es comença a notar un cert cansament. Ningú vol anar a noves eleccions. Els Ciutadans d’Arrimadas creuen que el 21-D van tocar sostre i els independentistes creuen que obtindrien el mateix resultat. Quedarien igual, perquè entre d’altres qüestions puntuals no anirien junts electoralment sota una sola marca.

Gràcies a les il·lusions que van crear un bon grapat de polítics per donar suport a la ciutadania, hi ha hagut durant una llarga temporada una forta passió per la política. Feia anys que no es veien persones tan informades i tan interessades i fins i tot tan disposades a participar en els temes polítics. No cal dir que la política catalana és més complicada que l’espanyola. En el debat espanyol de quatre candidats (PP, PSOE, Ciutadans i Podem) només hi planen dues preguntes: qui governarà i qui tindrà l’hegemonia dins de l’esquerra. En els debats catalans de set candidats (Ciutadans, JxCat, ERC, PSC Units per Avançar, En Comú Podem, CUP i PP) sovint pot semblar una olla de grills amb moltes preguntes permanents damunt de la taula: té l’independentisme suport social?, qui hi ha dins de l’unionisme?, qui hi ha dins de les esquerres catalanes?, qui hi ha dins de les dretes catalanes?, el món dels comuns seguirà viu?, el món independentista continuarà per la via de la República?... Són moltes les preguntes alhora i per això hi plana una certa disbauxa. Més quan el resultat de la passada legislatura va ser de persones empresonades i a l’exili i amb un futur judicial que no és gens clar.

Gràcies a tot això el debat català és més ric que no pas l’espanyol, que ha trobat a Catalunya una fórmula d’unitat entre els partits. El català és un debat més d’aliances i confrontacions de tothom amb tothom. Confrontacions que ara mateix són difícils d’entendre i que fan més mal que bé...