Opinió

Tribuna

La nació veïna

“Supremacisme és considerar que els altres són inferiors, que es governen amb institucions subordinades, que tenen una cultura petita i sense llum i que moralment no són el que toca

Supremacisme. Racisme cultural. Conceptes tan durs i escabrosos han tret el cap aquests últims temps en el debat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Ha bastat que els catalans volguessin decidir sobre el seu futur dins de l’Estat espanyol i tot d’una han sortit els fantasmes més pudents; el catalanisme ha aixecat el cap i ha començat a tractar de normalitzar la situació en primer lloc amb un referèndum, que és la manera en què les democràcies sanes decideixen els seus més espinosos assumptes de futur. Perquè si Catalunya és vertaderament una nació, té dret a decidir, i té dret a fer-ho sense ni tan sols haver de demanar permís a la nació veïna. Hauria de bastar que allà on resideix la sobirania del poble català –al Parlament– ho manifesti i el referèndum s’ha de poder celebrar sense violències ni tripijocs dramàtics, perquè aquest és el primer pas d’assumir que som un país diferent i que, com a tal, no necessita tuteles. Ho va escriure Sagarra l’any 1934: “El Parlament té una ànima a dintre, que representa l’ambició política del país.” No podem continuar dient que “el Parlament és sobirà”, doncs, i alhora tenir la presidenta que va possibilitar un debat i unes lleis a la presó, perquè llavors hem d’admetre que la sobirania la té un altre, perquè sobirania és poder. Poder de domini i coerció.

El supremacisme comença aquí, ja des del principi de jerarquia normativa: tota llei catalana està sotmesa a la Constitució espanyola, una Constitució que és irreformable des de Catalunya. Tot el que no sigui tractar el problema des d’aquesta arrel normativa només serà una manera de marejar la perdiu, l’autoengany que ens permet somiar alhora que acalem el cap o partim a l’exili. Supremacisme és considerar que els altres són inferiors, que es governen amb institucions subordinades, que tenen una cultura petita i sense llum, i que fins i tot moralment no són el que toca.

A Espanya, el supremacisme s’amaga rere un discurs legalista, constitucional, que sota la capa de la ciutadania o dient que “la Generalitat és estat” anivella el que en cap cas pot posar-se en clau d’igualtat. Perquè basta escoltar els discursos de fons: no estem parlant de política sinó de cultura. D’una cultura política d’estat que prova de fer valer una identitat sobre una altra, una llengua, un tarannà col·lectiu, una uniformitat de país, que el catalanisme sempre ha lluitat per contrarestar, fins que el sobiranisme ha volgut tancar el debat una vegada per sempre amb una república, institució que salvaguardaria els trets més definidors del nostre país. Sobretot és això el que la cultura política de l’opositor es nega a admetre. Més que una república, el que irrita és el dany que es fa a una identitat quan et negues a voler-ne formar part d’una manera pura. D’aquí que les acusacions de racisme cultural també treguin el cap, com si no volent formar part del club et sentissis superior, o menyspreessis els que sí que volen continuar a la bella Espanya.

«A por ellos» era el crit de guerra dels cossos policials i dels seus aclamadors de barriada, però és alhora el subtext de la cultura política que va tombar l’Estatut o es nega a deixar parlar el català al Senat o s’ha proposat tancar o refer la televisió catalana, perquè considera que en la catalanitat ja hi ha la llavor de la insubordinació independentista. Ja sabem que s’estudia més català a les universitats alemanyes o angleses que a la resta d’Espanya: és l’“A por ellos” acadèmic –la ignorància com a estratègia, com a pla–, també el del silenci dels catedràtics de dret constitucional o penal d’arreu de l’Estat davant dels abusos i manipulacions que l’estat de dret s’ha vist amb l’obligació de perpetrar per castigar els polítics catalans díscols.

El feixisme ha tornat a ensenyar les dents, arreu de carrers i places, amb els seus múltiples braços polítics que els donen embranzida i cobertura retòrica. Però qui ha rebut els cops han estat els representants catalans, que van muntar un plebiscit sense permís de l’amo, i tot davant d’un progressisme que ha decidit mirar a una altra banda o donar-li la culpa al demòcrata, per haver trencat “l’ou de la serp” del feixisme.

No tant en el fons, aquesta és una batalla cultural. La catalanitat necessita un estat propi per poder sobreviure. Espanya podria garantir la supervivència de la llengua, la cultura, la identitat catalana, però no vol. L’esborrador sí que és estructura d’Estat espanyol. Fins i tot les nostres escoles són posades en qüestió, cíclicament; ni els pilars més bàsics de la convivència són immunes a la voluntat d’empetitir el país. Tot el que no sigui partir d’aquestes constatacions bàsiques serà un llampegueig efímer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.