Colonització

Sen­tir-te aixa­fat per una cul­tura que t’impo­sen, sense que tu hagis vol­gut, és patètic.

Sí, sí, ja ho sabem... sem­pre hi ha hagut movi­ment de cul­tu­res, grups de gent que, gene­ral­ment per la fam o la pesta, o per amb­dues coses, han fugit dels llocs d’ori­gen cap a noves ter­res, tot cer­cant els ali­ments i la salut. Si anem cap a la nit dels temps, de colo­nit­za­ci­ons n’hi ha hagut tan­tes...! I costa tant d’ano­me­nar-les!

Si escol­tem Cava­lli-Sforza i Noah Harari, venim de les migra­ci­ons pre­històriques vin­gu­des de l’Àfrica, lloc on, segons ens expli­quen, hauríem d’anar a la recerca dels nos­tres avis... allà, enmig dels micos. Amb ells i amb Step­hen Hawking, que ens llança als estels, podem anar a raure al món de la pura ima­gi­nació.

Aquell món que ens porta a no creure en ben res... després d’haver cre­gut en tot. Encara, però, podem ser fidels a les llengües, que amb els mots ens expli­quen el món. Que els mots són cre­ats pels pobles, els par­lants, i diuen el que els hem ense­nyat a dir. Si d’un arbre en des­triem ele­ments, for­mes, en fem un mot. Si al bosc hi des­co­brim un fruit saborós, l’ano­me­nem. I no podem dir mots que no vul­guin dir res. És allò d’El nom de la rosa: “Stat rosa pris­tina nomine. Nomina nuda tene­mus.” Per això és amb les llengües, amb la seva impo­sició, quan s’exer­ceix una veri­ta­ble colo­nit­zació. I és en les llengües on podem des­co­brir la història dels pobles.

Nosal­tres, aquest poble que habita unes ter­res que un dia foren habi­ta­des per tot d’homínids vin­guts de no sabem ben bé on, aquest poble només té clara una cosa: som 7 mili­ons i mig de per­so­nes que hi vivim. La majo­ria de nosal­tres té una llen­gua mil·lenària com a pròpia, a part de recents migra­ci­ons. Aquesta llen­gua ens des­co­breix que és una deri­vació del llatí. I, és clar, con­corda del tot amb la veri­ta­ble colo­nit­zació que Roma va fer al vol­tant de tota la Medi­terrània, des del s. III aC. I que s’ implantà del tot a l’àrea on es par­len les llengües deri­va­des de la llen­gua de Roma, aquell llatí trans­for­mat com a llen­gua del poble. Cap a Florència s’hi formà la ita­li­ana; al país dels francs, la fran­cesa... A la península Ibèrica, una colla de llengües: por­tuguès, gallec, asturià, navarrès, ara­gonès i, tor­nant cap a l’Atlàntic, el lleonès, el cas­tellà... i aquí una d’elles es formà enmig d’un esclat de mun­ta­nyes que moren al mar. En diem llen­gua cata­lana. La de la Bètica, Anda­lu­sia, devia ser forta i bella.

I és en la llen­gua lla­tina on els lingüistes tro­ben la petja d’altres colo­nit­za­ci­ons. Una d’impor­tant, pot­ser vin­guda aquí amb el llatí, fou l’indo­eu­ro­peu. Sem­bla que és l’ori­gen de totes les llengües for­ma­des a Europa, par­lada en els seus orígens, per uns grups del sol ixent. És l’indo­eu­ro­peu la resta d’una gran colo­nit­zació? Dei­xem el tema per a la inves­ti­gació. Sor­git d’una cul­tura estu­di­ada a fons per l’arque­o­lo­gia, amb fona­ments d’habi­ta­cles per tot arreu, a casa nos­tra el llatí con­serva unes parau­les de la cul­tura ibèrica... Una cul­tura autòctona, for­mada des de Mont­pe­ller a Cadis. Sí, al cor­re­dor medi­ter­rani..., lloc que van uti­lit­zar els lla­tins..., lloc que els cas­te­llans no tro­ben. La irrupció dels sarraïns influí les llengües penin­su­lars en relació amb el temps d’assen­ta­ment. De l’àrab, el català en con­serva alguns mots. Havia estat una colo­nit­zació, la vin­guda dels romans? I tant! I la dels àrabs...? Influïren 700 anys a les ter­res de garbí, on van impo­sar la seva bellíssima cul­tura, a Sevi­lla, Còrdova, Gra­nada...

Veig la mani­fes­tació de Bar­ce­lona. Un lema és “Ens han colo­nit­zat”. I sé que és cert. Encara estem colo­nit­zats. Fins al 1714 vivíem dins una cul­tura, aque­lla que venia de l’indo­eu­ro­peu, dels ibers, de pin­ze­lla­des gre­gues, dels romans, mots dels àrabs. La llen­gua que es va anar for­mant fins a expli­car-nos el món en català. El 1714 la colo­nit­zació la va fer una monar­quia. Amb la impo­sició de la llen­gua cas­te­llana, que es cruspí quasi totes les de la Península. La monar­quia borbònica. Una monar­quia que es bara­llava amb una altra, els Àustria, per a repar­tir-se Europa. Ho va voler anul·lar tot: ins­ti­tu­ci­ons, uni­ver­si­tat, i espe­ci­al­ment aque­lla antiga llen­gua que ens expli­cava el món. No ho va acon­se­guir... Hem hagut de pas­sar per Renai­xen­ces... I per la sal­vat­jada d’un gene­ral, sal­vat­jada que encara cueja. No ens han exter­mi­nat. Ens alcem amb espe­rança cada 11 de setem­bre, la data que recorda que van inten­tar arri­bar aquí com una colo­nit­zació.