Aprenentatge bàsic

La Dele­gació d’Ense­nya­ment Català d’Omnium Cul­tu­ral publica un but­lletí inte­rior on es trac­ten temes que interes­sen, com és lògic, els mes­tres i els lingüistes. Però en el número d’abril hi he lle­git un tre­ball de Jordi Galí i Her­rera que jo –que no sóc ni lingüista ni mes­tre– trobo apas­si­o­nant i molt actual. Fa referència a l’expressió oral.

“El llen­guatge oral” –diu Jordi Galí– “és una de les ven­ta­focs esco­lars. Per molts motius. En pri­mer lloc cal con­si­de­rar que fins fa pocs anys la supe­ri­o­ri­tat social del llen­guatge escrit era abso­luta; el llen­guatge oral que­dava per a la con­versa, el grup d’amics, la tertúlia de cafè i, com a màxim, el club o cen­tre d’esplai. Avui, amb l’apa­rició mas­siva dels àudio-visu­als, i espe­ci­al­ment amb la tele­visió, aquesta situ­ació pot can­viar i el llen­guatge oral pot adqui­rir una importància social con­si­de­ra­ble”. I Galí for­mula dues idees bàsiques:

“Si par­lar bé arriba a ésser una neces­si­tat social pública, l’escola tor­narà a ense­nyar a par­lar bé”.

“...la gran difi­cul­tat pròpia del llen­guatge oral és que tècni­ca­ment és difícil d’ense­nyar”.

Pel que fa al pri­mer punt, no sem­bla dis­cu­ti­ble que par­lar bé és una neces­si­tat social pública. Hem de plan­te­jar-nos el deure de par­lar bé –que vol dir amb cor­recció gra­ma­ti­cal, amb pre­cisió de voca­bu­lari i amb ordre en l’expo­sició de les idees– com una forma inex­cu­sa­ble de res­pecte envers la per­sona o el grup al qual ens adre­cem. Si volem dir alguna cosa a algú –si tenim interès a “pas­sar-li” una infor­mació– no tenim cap dret a obli­gar-lo a fer un esforç des­pro­por­ci­o­nat per tal d’inter­pre­tar allò que volem expres­sar; nosal­tres embo­li­quem la troca, i exi­gim als altres que tin­guin la paciència i ens facin el favor de desem­bo­li­car-la.

Però a més d’una neces­si­tat social pública, par­lar bé és també una neces­si­tat pri­vada: qui no s’exi­geix un con­trol sufi­ci­ent del seu llen­guatge par­lat des­a­pro­fita unes pos­si­bi­li­tats extra­or­dinàries d’auto­e­du­cació, i s’aban­dona pro­gres­si­va­ment a l’accep­tació d’unes for­mes “apro­xi­ma­des” d’enten­dre’s ell mateix i de rela­ci­o­nar-se amb els altres. El domini del llen­guatge no és una sim­ple “habi­li­tat” –com apren­dre a empa­pe­rar, a maqui­llar-se o a con­duir una moto, que són acti­vi­tats pròpies de “traçuts”– sinó que cons­ti­tu­eix una eina molt impor­tant per al domini de la per­so­na­li­tat. En aquest sen­tit, el llen­guatge par­lat, no tan sols és un “símptoma” d’una situ­ació per­so­nal, sinó un ins­tru­ment per a cor­re­gir-la o afer­mar-la.

I no em refe­reixo, només, a la qua­li­tat lingüística –par­lar bé el català– sinó a la qua­li­tat “tècnica”, que vol dir saber com dir les coses: amb la con­creció de les idees, el to adi­ent, el ritme ade­quat, la frase ben cons­truïda. No és fàcil, si volem que una nova gene­ració de cata­lans tin­gui la segu­re­tat d’expressió que tant ens manca; aquesta deficiència ens ha estat funesta en moments deci­sius.

Ense­nyar els infants i els ado­les­cents a expres­sar-se en veu alta davant d’un grup, a través d’un pro­grama pro­gres­siu de pràcti­ques, hau­ria de ser a l’escola una tasca pri­o­ritària.