Ens toca a nosaltres tenir cura dels pares

Els pares ens comen­cen a cui­dar a par­tir del segon en què arri­bem a aquest món i mai més ens tre­uen l’ull de sobre. Els pares són la xarxa de pro­tecció que ens per­met expe­ri­men­tar amb el funam­bu­lisme, l’abraçada que ens res­cata quan el camí es fa estret i no pas­sem ni de per­fil, i són les parau­les pre­ci­ses que cal­men l’uni­vers d’incer­te­ses. El seu amor és tan arra­sa­dor que no és estrany que el nos­tre món s’ensorri quan ja no hi són. La nit de dijous no podia parar de donar vol­tes al tema. Pen­sava que l’única forma de retor­nar-los tanta cura incon­di­ci­o­nal és sent cons­ci­ents que hi ha un moment en què es giren les tor­nes i als fills ens toca fer de pares dels nos­tres pares. Hi refle­xi­o­nava sor­tint de l’obra de tea­tre I’m a sur­vi­vor, que l’actriu María San Miguel inter­preta fins demà al Tea­tre Tan­ta­ran­tana. Puja a l’esce­nari amb la seva mare, que debuta en el món de les arts escèniques, i reten un emo­tiu home­natge al seu pare, el Ber­nardo, un dels milers de con­ta­gi­ats que no van superar el coro­na­vi­rus. L’obra retrata de forma excel·lent una gene­ració de dones que es va impli­car en la cons­trucció de la democràcia però assu­mint tot el pes de les cures. També és un regal als sani­ta­ris que s’hi van dei­xar la pell durant els mesos crítics dels coro­na­vi­rus, i una crítica a una soci­e­tat que pen­sava que sor­ti­ria millor d’aquell drama però que, en canvi, no ha après la lliçó. Però més enllà del que dicta el guió, i tor­nant a l’inici, és deliciós veure com, en un moment en què en la vida real el dol per­sis­teix, María San Miguel, de forma incons­ci­ent, pro­te­geix la seva mare. Com l’aca­rona, com li som­riu, com li aparta un floc de cabells de la cara... En defi­ni­tiva, com se sent afor­tu­nada de poder tenir cura de qui sem­pre l’ha cui­dat a ella.