‘Fruta’ i esperança

“Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans, era fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa.” Aquesta afirmació la fa un dels protagonistes d’Els criminals, que el dramaturg Jordi Prat i Coll ha dirigit al Teatre Nacional. Una reflexió feta en un context d’ascensió del nazisme i que em sembla vigent ara que l’extrema dreta està ocupant cada cop més espais dins de les institucions europees. Europa vira cap al conservadorisme. Hi ha por de perdre l’statu quo, hi ha incertesa econòmica i, sobretot, incapacitat de gestionar el fenomen de la immigració. Perquè els partits d’extrema dreta que estan triomfant en moltes de les democràcies europees llueixen pelatges diferents, però comparteixen una única opinió: és necessari que arribin emigrants, sí, però que no molestin gaire.

No hauríem de patir per si tenen el propòsit de rebentar les institucions europees des de dins. No si fan com els ultres espanyols, que van prometre que posarien fi als “chiringuitos autonómicos” i ara, ben instal·lats com hi estan, no els en traurem ni amb aigua calenta.

L’imaginari col·lectiu catalanesc afirma que els catalans som europeistes. Cada vegada menys, temo, sobretot quan ja ens ha quedat clar que, si no hi vas amb la força d’un estat al darrere, Europa no et mira (ni tan sols per damunt de l’espatlla).

Ahir vam anar a votar uns quants, tampoc gaires, però avui la nostra atenció està més focalitzada en el Parlament de Catalunya –la composició de la mesa ens donarà pistes de cap a on va la cosa– que en el Parlament Europeu. Xifres de participació a banda, l’electorat europeu s’ha decantat cap a la dreta i potser ni tan sols n’és gaire conscient. Perquè en els últims temps tot s’ha desdibuixat força: ja no hi ha classe mitjana, però gairebé tothom se’n sent; ja no hi ha centre polític, encara que tots els partits s’entesten a ubicar-s’hi.   

Han coincidit en el temps (i fins aquí l’única coincidència) dos discursos molt potents de dues dones molt diferents. Dues dones que, ens agradaran més o menys, però que en tot cas cal reconèixer que es fan escoltar, cadascuna amb el seu tarannà. Em refereixo a Isabel Díaz Ayuso i a Angela Davis. Situades en dos extrems. L’una s’ha servit sempre del poder; l’altra ha dedicat tota la seva vida a denunciar-ne les injustícies. No és que pretengui comparar-les. Només és que les vaig escoltar el mateix dia: Ayuso, en la manifestació contra l’amnistia, i Davis, a la Fira Literal. I em va semblar curiós que des de posicions tan diferents fossin capaces de congregar tants espectadors i generar tanta expectació. Ayuso, parlant de llibertat quan en realitat parla d’anarcoliberalisme, assegurant que li agrada “la fruta” quan el que li agrada, de veritat, és la pela (i no em refereixo a la de la poma, precisament). I Angela Davis, parlant de lluites i esperances, que bona falta ens fan en els temps que corren. Per cert, que la Davis ja fa temps va sentenciar que Europa havia deixat de ser blanca. (A Barcelona neixen poques criatures, però ha crescut el padró perquè el 25% dels ciutadans són estrangers.) Ves que això no tingui alguna cosa a veure amb la tria de papereta en les eleccions d’ahir. Estic segura que en aquesta “no comparació” hi surt guanyant la polarització i l’insult, que és molt més divertit que la reflexió serena i el debat d’idees. I així anem votant, i, com en l’obra de teatre que us comentava, Els criminals, no som conscients de la que ens caurà a sobre.

L’autoritarisme reaccionari surt beneficiat de l’apatia i de l’abstencionisme i la història d’Europa ens ha proporcionat exemples vergonyosos de com acaba aquesta deriva política. Com a recordatori, quina gran lliçó la magnífica i premiada La zona d’interès. És d’aquelles pel·lícules que impacten: hi vas pensant molts dies després d’haver-la vist. Em va escandalitzar que la protagonista femenina es dediqués a arreglar el seu jardí indiferent a l’horror que es vivia a l’altra banda del mur, paret per paret amb el camp d’extermini d’Auschwitz. I no sé si tinc tant dret a escandalitzar-me per aquella mostra de falta d’empatia davant del patiment humà. Dies després d’haver vist la pel·lícula, em preguntava si jo mateixa era gaire diferent d’aquella dona pertorbadora. Ho pensava fent un rostit de pollastre mentre a la tele de la cuina treien infants morts de sota la runa a Gaza.