Espavileu-vos

Con­tra la crisi sen­tim sem­pre les matei­xes parau­les: llui­tar, arris­car-se, no espe­rar que t'ajudi ningú. La paraula de moda és empre­ne­dor. Després, molts mirem de ser fun­ci­o­na­ris. Però això és una altra cosa, el dis­curs gene­ral fa temps que va cap a l'altra banda. Tot­hom ha de ser empre­ne­dor. Sobre­tot aquells que comen­cen. (“Quin remei”, pen­sen molts). Els polítics ho diuen als joves; els pro­fes­sors, als seus estu­di­ants; els empre­sa­ris, als tre­ba­lla­dors que des­pat­xen. Encara no he anat a les ofi­ci­nes de tre­ball. Però també ho deuen dir. “Ningú no vindrà a sal­var-te. T'has d'espa­vi­lar”. De tant en tant, resulta que algú tri­omfa. En algun lloc. Algú. “Ho veieu?”. Ho diuen els polítics a tots els seus pos­si­bles votants, una altra vegada els pro­fes­sors als seus estu­di­ants, els pares als fills, la part de la pare­lla que penca a la part de la pare­lla que busca feina. Algun peri­o­dista en parla a la ràdio, en un arti­cle, al Twit­ter, al Face­book, pot­ser, a la tele­visió. Però, avui, el tri­omf dura tan poc com bona part de la infor­mació que ens arriba. També com la majo­ria de les fei­nes i de les empre­ses. “Sí, va anar bé durant anys”, diuen. “Va crear una empresa, va edi­tar un disc, va publi­car un lli­bre, va gene­rar una mica d'il·lusió... Però tot s'acaba”. Fa una set­mana que les elec­ci­ons també han aca­bat. Vis­tos els resul­tats, ara sem­bla que alguns par­tits polítics volen espa­vi­lar-se. Volen refer errors, volen reco­mençar, volen treure's de sobre algu­nes inèrcies.

Ben­vin­guts siguin. Tot s'acaba. Només la crisi sem­bla que no s'hagi d'aca­bar mai, com si estigués fora del temps, com si la neces­sitéssim per millo­rar i per rec­ti­fi­car, per il·lusi­o­nar-nos una altra vegada.