Molta feina per dos dies de congrés

No és pas la crisi, o la mala gestió de la crisi, el que explica la derrota del Partit dels Socialistes de Catalunya en les eleccions de diumenge passat. És l'acció del grup dirigent que la nit electoral s'arrenglerava darrere la senyora Carme Chacón la que ha conduït el partit al naufragi, a tastar la derrota davant de Convergència inclús en uns comicis d'àmbit estatal. Una acció que, lluny de tenir un contrapès, ha gaudit del silenci còmplice d'uns sectors del partit que mai no han gosat fer res més que expressar la seva incomoditat.

És la transmissió hereditària de l'alcaldia de Barcelona a Joan Clos el que enceta el camí vers la catàstrofe. Una decisió equivocada en la qual es va reincidir, sense esmenar la forma ni el fons, quan es va situar Jordi Hereu al capdavant de la ciutat. Amb l'agreujant, en aquest segon cas, de fer servir el Consell de Ministres per emmascarar el relleu. La constitució, i sobretot la gestió del primer tripartit, va donar nou impuls a la carrera del PSC cap a l'abisme, esperonada llavors per la lleugeresa de les promeses del president, José Luis Rodríguez Zapatero.

El segon tripartit, el del senyor Montilla, i la defensa de l'Estatut retallat pel Tribunal Constitucional van fer inevitable la fallida. Després, la paràlisi, l'absència de reflexió i d'autocrítica que exigeix la renovació van acabar desembocant en la fatalitat de diumenge. Molta feina per només dos o tres dies de congrés.