Opinió

la CRÒNICA

S'entén perfectament

Diu l'estudi de Càritas que l'esquerda entre les rendes més altes i les més baixes s'ha incrementat un 30% des del 2006, que amb dades com aquesta més que de desigualtat ja s'ha de parlar de fractura social, que un 41% de les famílies amb tres fills viuen per sota del llindar de la pobresa, que un 16% estan sumits en la misèria i que a tot l'Estat el nombre de llars sense ingressos ha passat de 300.000 l'any 2007 a 650.000 en l'actualitat.

En aquest període, mentrestant, el PIB, la riquesa del país, és a dir, tot allò que produeix, s'ha incrementat quasi un 17% i els rics, avui, guanyen set vegades més que el pobres. Ja ho veuen: tot són notícies excel·lents. De fet, no són xifres atribuïbles a les tendències recents, coses de l'última col·lecció tardor-hivern, ni tampoc exclusives d'aquestes coordenades on ja fa molts anys que es concentren les desgràcies; és molt més profund, molt més extens, molt més greu. És un estil que fa anys que s'està imposant a mig món, una moda feta de vestits justets i austers per a la majoria i de barrets de copa alta per a una petitíssima minoria, que els que gestionen el model econòmic triomfant pretenen imposar arreu. A la gran i poderosa Alemanya de Frau Merkel, llegeixo que des de 1990 fins a l'actualitat els salaris reals s'han reduït un 0,9% i els beneficis de les empreses han augmentat un 36%. Que els impostos amb els quals es graven delicadament les grans fortunes s'han reduït un 36% i els que s'adrecen a les classes mitjanes han augmentat un 13%. A Alemanya i a la major part d'Europa, un 1% privilegiat concentra el 23% de la riquesa, el 10% més pròsper es queda amb el 60% i la meitat de la població ha d'anar passant amb el 2%. Visca el sistema! No sé si ho recorden però aquesta crisi, que era financera, amb un abracadabra es va convertir en crisi del deute, i els excessos del capitalisme i les ineficiències del mercat han derivat en la pèrdua de drets, salaris i, quan n'hi havia, estat social.

L' historiador Josep Fontana, en el seu darrer llibre, situa l'inici d'aquest procés ja als anys setanta, en uns moments en què aquest país despertava a tantes coses que difícilment podíem adonar-nos que el món havia iniciat una regressió. Ens semblava, afirma, que la història era el relat d'un progrés continu i ara ens hem adonat que això no és cert, que els progressos o els retrocessos estan vinculats a la capacitat que es té per impulsar-los i defensar-los. Ells manen perquè tu obeeixes, va dir fa uns anys Albert Camus, i ara es veu que ens hem convertit en una societat molt dòcil. Aquest model, avui, no té altre enemic que ell mateix i els seus propis excessos i les revoltes socials que l'augment de la desesperança, la indignació i la frustració poden desencadenar. Fontana parla de crisi social, més que de crisi econòmica, quan descriu la claríssima inflexió que ha experimentat la història. Les dades de Càritas en són una prova. Des d'una certa distància, des de la perspectiva d'historiador atent i sensible, tot s'entén perfectament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.