Entre els pròxims 23 de juliol i 3 d'agost, la ciutat de Glasgow, la més gran d'Escòcia, el cor econòmic del país, viurà els XX Jocs de la Commonwealth, imitació reduïda dels Jocs Olímpics al que havia estat la pràctica totalitat de l'imperi britànic. La cita esportiva postcolonial, habitualment d'escàs ressò global, en tindrà molt més aquest any per raons polítiques, no pas esportives: a causa de la proximitat del referèndum per la independència d'Escòcia, previst per al cap de sis setmanes de la fi de les competicions, el 18 de setembre.

Política i esport van de la mà inevitablement encara que sovint, tant a dreta com esquerra, es vulgui negar l'evident maridatge. En aquest cas, els vincles són més accentuats, ja que la carta fundacional d'aquests Jocs faculta les quatre home nations britàniques –Anglaterra, Gal·les, Irlanda del Nord i Escòcia– a participar-hi amb equip propi i sota la pròpia bandera. L'enfrontament simbòlic, doncs, estarà més servit que mai, l'agitació de la bandera amb la creu de Sant Jordi (anglesa) i la creu de Sant Andreu (escocesa) tindrà una lectura política, a més de l'esportiva. I anirà molt més enllà de la tradicional rivalitat que es viu en els enfrontaments de les seleccions nacionals de futbol o, periòdicament, en el famós torneig de rugbi de les Sis Nacions (les quatre britàniques més França i Itàlia).

En aquest context, i per evitar el que és inevitable, l'exprimer ministre escocès, el laborista, Jack McConnell, predecessor en el càrrec de l'independentista Alex Salmond, ha fet una crida a una treva de dues setmanes, durant el temps que els atletes seran a Glasgow. Questió de fair play? Potser també, perquè els britànics el tenen molt present. Però sobretot, i no cal enganyar-se, d'embolicar la troca. La troca política. Els Jocs de la Commonwelth tindran lloc durant la campanya oficial, el període de setze setmanes establert per la llei de referèndum, durant el qual els partidaris dels dos bàndols s'han de sotmetre a una colla de restriccions, especialment quant a la despesa econòmica per pregonar a favor del sí o del no.

Com que tothom vol ser abanderat del fair play, el primer ministre Salmond ha contestat a McConnell que ni pensar-hi, que de treva ni parlar-ne, més que res perquè és un “sense sentit” que els Jocs els polititzin, a favor dels uns o dels altres, dels unionistes o dels independentistes.

La història de l'esport, parafrasejant Clausewitz, res més que “la continuació de la política per altres mitjans” –només cal parar l'orella al Camp Nou quan en el minut 17.14 de cada part de cada partit hi ha una bona part del públic que crida “independència, independència”–, va contra el que Salmond afirma.

Dos exemples molt recents: els Jocs Olímpics de Londres del 2012 van ser un exemple d'exacerbació nacionalista britànica a la llum dels triomfs dels atletes del Team GB; Alex Salmond va onejar una bandera escocesa, davant mateix dels nassos del primer ministre del Regne Unit, l'anglès David Cameron, quan l'escocès Andy Murray va guanyar l'any passat la final de Wimbledon, el primer britànic que ho feia en més de setanta anys.

Tenint en compte l'actual estat de les enquestes i sondejos, que continuen evidenciant una manca d'entusiasme majoritari dels escocesos per la independència, que els partidaris del sí perdin l'oportunitat de fer propaganda del país, en especial si els resultats els són favorables, seria donar encara més avantatge a un rival que ja en té molt.

Així, l'esport no podrà defugir una vegada més que és un factor de cohesió nacional –per bé que sigui un miratge i una mentida–. I els de la Commonwealth seran uns jocs en què, si els escocesos lideressin el medaller, aconseguirien una victòria simbòlica com a país unit. Una altra ficció. Perquè davant el dilema del sí o el no a la independència, el país roman dividit.

L'esport sota una mateixa bandera, però, elimina el conflicte social intern. Només momentàniament. És l'única treva possible.