La gran majoria dels sobiranistes del país han quedat una mica decebuts i desencisats de la gestió del procés d'aquestes últimes setmanes. Hi ha hagut incompetència, prepotència, interessos inconfessables, partidisme, etc. I hem pagat un alt preu que podria haver fet perillar la il·lusió i sobretot els sentiments de la bona gent que vol la independència per ser normals, visibles al món com una part de la nació catalana reconeguda com a estat. Caldrà que algun dia, passat el procés, estudiem amb seriositat i profunditat què ha passat fins al 15 de gener amb l'acord Mas-Junqueras. Ara, no toca. Ara sí toca felicitar-nos. I posar-nos tots a sumar, a CiU i a ERC, i a aquelles forces polítiques que amb més intel·ligència, negociació i diàleg mai no s'haurien d'haver descavalcat de l'acord: una part d'ICV-EUiA, la CUP i l'emergent MES.

També s'ha posat en perill la societat civil sobiranista: l'ANC, Òmnium i l'AMI. L'enfrontament de CiU i ERC va obrir fissures, però gràcies al bon fer dels seus dirigents i a la bona gent de les bases, no hem pres mal. És cert que la immensa majoria del sobiranisme hauria preferit que després del 9-N s'haguessin convocat immediatament les nostres eleccions nacionals, transformant-les en plebiscitàries. Però ara, el president Mas s'ha compromès amb l'acord amb ERC a fer-les el 27 de setembre, una data amb molts perills. Però una data que també pot propiciar temps per construir estructures d'estat i ampliar el vot independentista amb 300-400 mil vots que necessitem.

El camí serà difícil, seran uns mesos complicats: un nou pressupost de comunitat autònoma, unes eleccions municipals, diversos afers de suposada corrupció de l'entorn de CiU principalment, la irrupció de noves forces polítiques no sobiranistes, la crisi econòmica i social... I més mesos perquè les clavegueres de l'Estat enforteixin la seva ofensiva i les seves estructures contra el sobiranisme, amb potents i inesgotables ‘fons de rèptils', quan cada dia estan més informats de les nostres febleses i complexos.

El sobiranisme ha de fer una gran reflexió: quines fortaleses i debilitats tenim? Tenim sentit d'estat? Sabem actuar com un estat? Tenim els dirigents amb la força i determinació per afrontar en 6 mesos allò que no han fet en els darrers 2-3 anys?

La societat civil catalana, ANC, Òmnium i AMI, i prop de 3.000 entitats del país, s'han de posar encara més les piles, i algunes associacions tindran profundes renovacions a les seves juntes: caldrà escollir els millors, els més decidits, gent amb voluntat de servei i de sumar. Tot plegat, s'ha de fer amb voluntat de guanyar perquè, com ja he dit altres vegades, en la història hi ha moments en què s'obre una escletxa i ara, després de 300 anys, la tenim al davant. I hem d'aconseguir la llibertat d'una part de la nostra nació per mandat democràtic i d'una forma pacífica i cívica, com fa sempre el nostre poble.

El país cal que estructuri equips de treball plurals i professionals per preparar les estructures d'estat, i tot allò que cal fer no s'ha de parlar massa: menys parlar-ne, i més convenciment i decisió. Cal prioritzar la hisenda pública, la seguretat social, la projecció exterior, les infraestructures crítiques... però no tot s'ha de fer amb pressupostos aprovats i funcionaris, ja que de vegades això és la coartada per no fer res o fer poc.

També cal valorar, per acabar, que durant aquests mesos hi haurà ferides entre els sobiranistes: la crisi econòmica, les eleccions municipals, la corrupció, etc., seran punts de tensió. Això obliga que hi hagi un estat major de gent amb autoritat política i moral que actuï com a intermediària en el camp del sobiranisme per trobar coincidències i complicitats i, si cal, que facin cirurgia dels elements tòxics que impedeixin el consens i el procés.