Opinió

la crònica

El viacrucis de la renda, jubilat

Se'n va anar al ges­tor de sem­pre, com una rutina anual, per fer això de la renda. Res, un tràmit. De fet, els d'Hisenda ja ho tenen tot. Una com­pro­vació davant l'ordi­na­dor, dei­xar que el pro­grama faci la feina i saber si aquest any pagarà 50 euros o n'hi tor­na­ran 20, que és el que passa sem­pre.

Val a dir que la senyora s'ha jubi­lat aquest any. Ah, caram!! S'ha jubi­lat. Això can­via les coses.

Que ha cobrat més que l'any pas­sat? No, més no. Diria que igual, o poca diferència. Jo no he pas notat can­vis. Ente­sos.

Doncs miri, senyora, els amics d'Hisenda i el pro­grama que fa els càlculs diuen que ha de pagar tres mil euros i escaig. Com diu? Que s'ha begut l'ente­ni­ment? S'ha equi­vo­cat algú. Les dades deuen ser errònies. Que no, que tot està bé, però...

La senyora s'enfada. No li agrada que li pren­guin el pèl. Ni els diners, és clar. I comença un via­cru­cis de visi­tes: a la Gene­ra­li­tat, que era on tre­ba­llava abans, a clas­ses pas­si­ves, que són les que ara li paguen el sou cada mes, a casa d'un amic jubi­lat de temps, a Hisenda... Tot­hom s'adona de l'abús, sense saber expli­car ben bé com pot expli­car-se.

Bé, sí que li van tro­bant detalls: que si el paga­dor de quan tre­ba­llava havia cal­cu­lat la retenció només sobre els mesos que havia d'anar a la feina, que si els de les clas­ses pas­si­ves també... Però tanta diferència feia de mal enten­dre o expli­car. O, pot­ser, és que la senyora jubi­lada no tenia cap ganes d'aca­bar d'enten­dre que hau­ria de pagar el mig milió llarg de pes­se­tes.

Com que no n'aca­bava de treure l'aigua clara i no apa­rei­xia l'error que ella encara creia evi­dent, va tor­nar al ges­tor. Ara duia tots els papers fruit de les seves visi­tes. Van repas­sar-los acu­ra­da­ment, xifra per xifra, amb paciència digna de millor causa. Tot anava qua­drant. On era el pro­blema?

Van treure la decla­ració de l'any pas­sat. Havent cobrat pràcti­ca­ment el mateix, li tor­na­ven 6 euros. Aca­rats els dos docu­ments, es va enten­dre el pro­blema: els simpàtics fun­ci­o­na­ris que li paga­ven la jubi­lació, pot­ser per ani­mar una col·lega que pas­sava “a millor vida”, no li feien cap retenció. De manera que podia creure que gua­nyava tant com quan tre­ba­llava sense haver d'anar a la feina. Molt bé. Però ningú va avi­sar la senyora que quan arribés el moment ja l'esta­rien espe­rant per fer-li pagar tot de cop.

Es podia veure: l'any ante­rior li havien retin­gut del sou men­sual més de 5.000 euros; aquest any només se n'hi havien que­dat dos mil. Ja ho tenim. Tres mil de l'ala que pot pagar en dos còmodes ter­mi­nis.

I si no els tinc?, pre­gunta la con­tri­bu­ent. Sem­pre pot dema­nar un crèdit. Ja veurà com algun banc serà tan ama­ble de fer-li con­fiança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia