Finques Déu

Durant segles l'Església va ser el principal promotor immobiliari d'aquest país, amb la mà de catedrals, convents, ermites, esglésies i esglesioles que va erigir per aixoplugar la parròquia. Una experiència en el món del carreu (il·lustre precedent del totxo), ampliada amb adquisicions mundanes procedents de pietoses donacions d'ànimes caritatives o temoroses de les ires de l'Altíssim. Aquest ingent patrimoni és encara avui en bona part dels estaments religiosos, fonamentalment el bisbat, que, segons podem llegir en un reportatge unes pàgines més enllà, diu adéu al que és de Déu tot posant al mercat algunes rectories perquè el minvant predicament que té la religió no afecti el finançament de les sotanes, que són de butxaca fonda. Està bé que l'Església comercialitzi el seu patrimoni immobiliari per fer calés. Si jo tingués una immobiliària, però, davant d'aquest cas de competència deslleial demanaria a l'Estat figurar al costat de l'Església i els fins socials en les caselles d'assignació tributària de la declaració de la renda. Mentre hi hagi crisi, o tots de morros, o tots cristians.