Opinió

Tribuna

Què ocupa Barcelona?

“Els barris barcelonins no han perdut la puixança dels seus moviments de base; de manera que, si agafen com a exemple el Banc Expropiat, la sortida lògica i necessària hauria de consistir a municipalitzar l'espai

El cap de setmana del 28 i 29 de maig el centre de Barcelona va estar ocupat, en distints moments, per dues manifestacions de signe ben diferent. Per la via Laietana van arribar a desfilar legionaris mai vistos –si no era fent els okupes als terrenys de Sant Andreu o en processons singularitzades– que cridaven per la salvació d'Espanya, i, en un altre moment, milers de persones hi protestaven contra les decisions del Tribunal Constitucional espanyol respecte a lleis catalanes que, a parer seu, envairien competències de l'Estat. La ciutat, capital d'un país que ha iniciat un procés cap a la independència, no es va alterar gaire davant la representació pública d'un conflicte que afecta tant el poder municipal com el nacional, perquè cap dels dos no es pot oposar, en termes legals, a una manifestació feixista ni a decisions que perjudiquen les classes populars colpides per la crisi econòmica. Mentrestant, una altra instància de poder, el judicial, donava llum verd al desallotjament del Banc Expropiat a Gràcia: el poder nacional hi havia de posar la seva policia per acatar les ordres i el poder municipal hi feia de convidat de pedra. Ara, sí, la ciutat s'alterava: la propietat i l'ordre planaven per damunt de tots els poders, sense que cap d'ells es veiés capaç de donar satisfacció a ningú. A l'Estat, ja li anava bé; a la Generalitat, no li podia anar pitjor, en no poder controlar estratègies que feien coincidir, per funesta casualitat, els aldarulls de Gràcia amb el vaivé dels Mossos amb el cas Quintana i a les envistes del judici de can Vies; a l'Ajuntament, les giragonses de la història li posaven en escena les contradiccions entre uns governants provinents dels moviments socials i una representació d'aquests en un local pagat a lloguer i en sordina per l'anterior alcalde. La ciutat s'alterava –i s'altera– perquè tampoc disposa de poder per resoldre un conflicte d'identitat –de “model”– provocat per la seva inserció brutal en els circuits mundials del comerç turístic. I els conflictes interiors –com el de Gràcia i, en general, els dels barris amb història pròpia–, a banda del seu contingut específicament polític, posen sobre la taula la redistribució del poder municipal –i social– a Barcelona. El govern Colau pot adduir, en el seu favor, que fa molt poc temps que hi és per poder abordar tots els problemes que li planteja el desafiament del nou model de ciutat, però el cert és que el seu decantament per un pacte amb el PSC el fa bascular cap a dinàmiques que semblaven superades. En aquest context, la violència del carrer és la part més vistosa del quadre, però no la principal, quan els poders de tota mena no serveixen per orientar un conflicte cap a la resolució política intermediadora. Fa divuit anys vaig tenir ocasió de retreure públicament a l'alcalde i els regidors de l'Ajuntament de Barcelona que haguessin deixat que el desallotjament del cinema Princesa, justament a la via Laietana, tingués el color de l'època franquista. Roca i Junyent em va dir que les meves paraules els havien ajudat molt, però aquests dies ha tornat amb la cantarella de la “violència urbana”, com si no hagués passat prou temps per comprovar que la ciutat és periòdicament escenari d'aldarulls que, pel que es veu, no li impedeixen pair-ho tot, amoïnar-se una mica de tant en tant, i sovint demanar ordre, perquè el seu mal no vol soroll. Barcelona ja és una metròpolis, i els seus creadors d'opinió pública sembla que no s'ho acabin de creure del tot.

De fet, la contradicció principal del govern Colau està, precisament, en la seva indefinició. La seva equidistància respecte al procés fa que, en moments puntuals, no pugui disposar de les complicitats necessàries per fer una política conjunta enfront dels poders de l'Estat. Per la banda social, va posant-hi pegots, però si no socialitza més, fracassarà per la part autènticament vistosa del projecte: li faltarà el suport popular dels barris. I tant si agrada com si no, els barris barcelonins no han perdut la puixança dels seus moviments de base, okupes i no; de manera que, si agafen com a exemple el Banc Expropiat, la sortida lògica i necessària hauria de consistir a municipalitzar l'espai. A municipalitzar els espais on la pràctica social –que certs comentaristes tendeixen a menysprear amb massa alegria—tapona els intersticis entre l'èxit econòmic del model turístic i el patir quotidià dels deixats de la mà de Déu per tots els poders –municipal, nacional, estatal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia