Opinió

Altres reptes europeus

Grècia no és l'únic repte per a Europa ni els grecs són el problema
més important

La crisi grega és el primer gran xoc dintre de la zona euro, la divisa que va entrar en funcionament el primer de gener de 1999 i que és la unitat monetària en 19 dels 28 estats de la Unió Europea. Avui al vespre se sabrà el resultat d'un referèndum que s'aparta de la lògica política en el país en què Aristòtil va introduir aquest concepte de racionalitat. No és lògic el referèndum perquè s'ha convocat de sobte, després d'una enrabiada del govern d'Alexis Tsipras i del ministre d'Economia, Iannis Varufakis, en no arribar a un acord amb la troica sobre com finançar el desproporcionat deute contret pels governs grecs.

La falta de transparència dels comptes de Grècia ha portat a la situació actual. Europa i molt especialment Angela Merkel haurien pogut facilitar una sortida honorable a un govern d'esquerres que fa només cinc mesos que és en el poder. Un govern que està sostingut per un partit nacionalista d'extrema dreta, Grecs Independents (ANEL), la quinta força en les eleccions del gener. El seu líder, Panos Kammenos, és rabiosament antiturc i un dels més sorollosos partidaris de no disminuir el pressupost de defensa, que és precisament una de les peticions fetes per la troica. En tot cas, Grècia obre una ferida al sud de la Unió Europea que només es podrà curar si es pacta una quitança important i un retorn de la resta del deute en condicions i terminis assumibles. La retòrica dels últims mesos i l'escenificació d'un referèndum per traslladar al poble grec la responsabilitat d'una decisió crearan més confusió i no serviran de res.

La crisi grega no és l'únic repte que té aquesta Europa espantada i convulsa pels esdeveniments que es produeixen amb tanta celeritat. A les fronteres orientals, la Rússia de Putin està protegint el que ha estat sempre l'àrea d'influència de Moscou davant la posició d'Occident respecte a Ucraïna i a les tres repúbliques bàltiques. Rússia encara viu sota la humiliació de la desfeta comunista i el desmembrament d'un imperi forjat durant cinc segles.

L'estat de guerra a l'est d'Ucraïna és una lluita entre el Kremlin i l'Aliança Atlàntica per controlar les fronteres de l'Europa central. El recent enviament de forces occidentals a la república de Lituània és una decisió de Washington però que afecta molt directament Europa i de manera especial l'Alemanya d'Angela Merkel, que no té altres armes que l'economia i la diplomàcia.

Un altre repte és com donar una resposta humana i digna als milers de refugiats i immigrants que arriben de l'Est i de l'altra riba de la Mediterrània. L'espectacle de les reunions en què els estats regategen l'acollida d'uns milers de persones que fugen de la fam, la guerra o la persecució per les seves creences fa mal a la consciència europea. És més, l'allau de persones que arriben arreu d'Europa condiciona la política de molts estats.

En tots els parlaments dels països nòrdics hi ha una presència inquietant de partits d'extrema dreta, xenòfobs, que fan i desfan governs. El darrer cas l'hem vist a Dinamarca, on la vencedora de les eleccions ha declinat formar govern i ha donat la clau a l'extrema dreta. A Holanda el partit d'extrema dreta és imprescindible per formar govern. A França, Marine Le Pen va primera en les enquestes que donen al Front Nacional la victòria en una primera volta de les presidencials de l'any 2017. La por del foraster fa canviar les decisions de vot de molts ciutadans europeus.

Un altre perill ve d'un Estat Islàmic que amenaça a arribar a les portes d'Europa amb la violència televisada, la barbàrie i la dictadura més primitiva que inclou les pràctiques iconoclastes que destrueixen autèntics tresors de la humanitat com estem veient aquests dies a Palmira. Els gihadistes, els tenim a la riba sud de la Mediterrània, a les terres conquerides per Estat Islàmic a Síria i l'Iraq, al Líban i altres indrets del món musulmà. L'única estratègia visible són els advertiments dels governs sobre probables atacs radicals en llocs concorreguts de les nostres ciutats. Europa no té exèrcits poderosos. Ni falta que fan. L'èxit de la UE s'ha produït per l'aplicació del dret, la raó i la solidaritat. No vull pensar en què passaria si els estats europeus estiguessin armats fins a les dents i fent política amb la força dels seus exèrcits. La fórmula de l'OTAN, amb totes les seves contradiccions, és l'única que pot permetre l'acció armada, encara que les decisions polítiques es prenen principalment a Washington.

Un altre repte a mitjà termini és la possibilitat que el Regne Unit decideixi abandonar la Unió Europea en un referèndum anunciat sense data precisa pel primer ministre, David Cameron. Una sortida britànica plantejaria el paper d'Escòcia, que no voldria pas quedar fora d'Europa, i potser seria una justificació inqüestionable per assolir la independència.

Grècia no és l'únic repte per a Europa ni els grecs són el problema més important. En vista de totes aquestes dificultats objectives, Europa ha d'estar a prop dels ciutadans i donar respostes que afectin al menys possible els interessos dels europeus. Amb més transparència, més democràcia i més solidaritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.