La República Catalana, a la cantonada

Jo sempre he estat optimista sobre el desenvolupament del procés d'autodeterminació que viu Catalunya malgrat els entrebancs i els malentesos, en gran part, creats per nosaltres mateixos. I ho he estat perquè aquest és un procés on les entitats civils hi han tingut un paper fonamental, no s'han desanimat i sempre han respost. Per què no ho havien de fer en el tram final? D'altra banda, com deia Baden Powell, l'optimisme és una forma de coratge que dóna confiança als altres i que condueix cap a l'èxit.

Sóc optimista perquè he vist un canvi històric en un catalanisme polític que, després de segles de voler reformar Espanya per fer-la més oberta i dialogant, amb l'esperança que un dia ens podria arribar a entendre, finalment ha vist clar que l'únic camí és el trencament d'un marc institucional cada vegada més enquistat i més involutiu i la desconnexió d'un Estat que, lluny de defensar els nostres interessos, fa tot el possible per anul·lar-nos com a poble. Jo no hi he cregut mai, en la transformació d'Espanya, però he escoltat pacientment els arguments dels qui hi havien posat totes les esperances i els he intentat rebatre. Ara ja és evident que aquest és un camí esgotat i que l'única solució que tenim és la independència. Si l'assolim, cosa que espero, podrem construir un país on els protagonistes serem nosaltres mateixos i el país serà el que nosaltres vulguem que sigui.

Sóc optimista perquè ho aconseguirem. Tenim un acord pel sí a un estat independent, a un full de ruta cap a una República Catalana, amb fort accent social. Un acord ampli amb una llista transversal i plural, Junts pel Sí, amb noms que representen sensibilitats molt diverses, impulsat i liderat per les entitats civils, per un president que ha sabut escoltar i facilitar el camí i s'ha situat en un quart lloc molt simbòlic que farà història, per un líder de l'oposició que ha acceptat un cinquè lloc, per una entitat tan important pel nostre model d'integració com Súmate, que ocupa el sisè lloc, i per un nom carregat de simbolisme i de pes internacional, per tancar-la, com és el d'en Pep Guardiola. De moment, no es coneixen més noms, però els que es coneixen ja donen una idea molt clara de la potència d'aquesta llista.

Em dol que la CUP i Catalunya Sí que es Pot no hi siguin, però en tot cas, ells no són l'adversari real. La CUP, perquè, per descomptat, donarà suport a la independència, des de fora, i Catalunya Sí que es Pot, perquè està pel dret a decidir, és a dir, per la democràcia, sigui quin sigui el sentit del seu vot. L'adversari és tot aquell que ens coarta la llibertat més fonamental, la d'expressar-nos mitjançant un vot.

Sóc optimista perquè hem deixat enrere la confusió i les tensions, d'altra banda normals en acords d'aquesta importància, i tot està a punt, el 27-S és a la cantonada i la República Catalana a l'horitzó proper. Tenim un full de ruta clar i viable i tot i que no descarto una barrabassada del govern de l'Estat, aquest cop tot apunta que no ens posarem límits a nosaltres mateixos i que la prudència mal entesa no ens farà traïdors i encara menys suïcides. I que quedi clar que el suïcidi no és fer el que volem fer, el suïcidi és no fer-ho. Ara ja no podem dubtar, no hi ha marxa enrere. Ara ja no ens podem permetre ser capaços de fer grans coses i deixar que la mediocritat les destrueixi, com ens ha passat massa sovint. Hem lluitat, hem sofert, i ara toca vèncer. I vencerem, perquè com va dir en Raül Romeva, anem a totes!