A la Ciutat Vella de Jerusalem també hi arriba la guerra. És divendres de pregària i el fracturat municipi s’uneix sota un mateix so. El cant dels muetzins es projecta a través dels megàfons per damunt del paisatge de la ciutat, presidit per la brillantor de la Cúpula de la Roca. Habitualment, una riuada de 50.000 fidels arribaria a la Ciutat Vella a peu des dels barris que l’envolten. Travessarien alguna de les grans portes de la muralla, com la de Damasc, i s’esmunyirien pels carrerons de la ciutadella fent camí cap a la mesquita d’al-Aqsa. Divendres, però, gairebé ningú no va poder correspondre la crida a l’oració.

Per segona setmana consecutiva, les forces de seguretat israelianes van aplicar grans restriccions de moviment a la Ciutat Vella de Jerusalem. Durant els dos divendres anteriors, alguns càlculs estimen que la policia israeliana només va permetre l’accés a 5.000 jerusalemites palestins.

Des del 7 d’octubre, en què Hamàs va llençar el brutal atac contra el sud d’Israel, les autoritats israelianes fan esforços per tenir presència a tot el territori. I això inclou la part palestina de Jerusalem, que està ocupada en contra del dret internacional. L’existència de temples al culte de diferents religions en aquesta disputada part de la ciutat propicia l’aparició d’espurnes de conflicte, especialment quan la Palestina històrica travessa moments de tensió. Paradoxalment, el desplegament ingent de soldats en actitud amenaçadora contra la població ocupada propicia sovint la mateixa tensió que diuen voler evitar.

La ciutadella de la ciutat està irreconeixible. Els carrerons que habitualment van plens de turistes estan desèrtics, i el nerviosisme dels soldats indica que són temps especials. “Els botiguers esperem els divendres perquè ens van millor les coses”, explica en declaracions a El Punt Avui en Khalid Mustafa, venedor de roba palestina. Té la botiga a mig camí entre la porta de Damasc i la Cúpula de la Roca. “Però aquesta setmana i l’anterior estan bloquejant tota la Ciutat Vella, no només la mesquita. No deixen entrar a palestins menors de setanta anys”, protesta el comerciant.

En Mustafa sent que la guerra arriba fins a la Ciutat Vella de Jerusalem: “Ens fan notar que estem en guerra”, diu amb relació als soldats israelians: “Jo mai he estat en una guerra, però aquesta vegada puc saber per primer cop el que és una guerra.” Els uniformats, denuncia, tracten als palestins “pitjor que al seu enemic”. Argumenta que “Jerusalem és la part més dèbil de Palestina” i que aprofiten per aixafar-los “amb tot el seu poder”. Això, avança, “no canviarà res”. “Els soldats venen un any o dos i se’n van. Jo seré l’últim a marxar d’aquí. No marxarem malgrat tota la pressió que puguin posar sobre nosaltres.”

Assegut al davant del seu local, Mustafa desacredita el que considera “mentides israelianes”. “Deien que nosaltres moriríem i que els nostres fills oblidarien. Però cada generació estima Palestina i hi creu més que l’anterior.” Sobre la divisió dels palestins en múltiples territoris, com si això els desmembrés en diferents comunitats, també hi té alguna cosa a dir: “Jo visc a Jerusalem, la meva germana viu a Cisjordània i el meu cosí viu a Gaza. Qui en aquest món podrà dividir-nos? Som una família.”

En Mustafa es mostra perplex davant l’estratègia israeliana de bombardejar Gaza recurrentment. “Com més l’ataquin, més gent del territori odiarà Israel.” Sobre les intencions d’alguns dirigents israelians, que voldrien veure la població de Gaza desplaçada per sempre al Sinaí egipci, Mustafa no es mostra preocupat. “Perdoni, els líders israelians poden dir el que els plagui, però el 1948 i el 1967 els palestins vam aprendre una valuosa lliçó. Ara, o vivim dignament en aquesta terra o hi morirem.”