Política

L'anàlisi

Lideratges en disputa

L'impacte de la victòria de David Cameron en les formacions rivals continua provocant tota mena de sacsejades. Algunes de prou ridícules. Ahir, tres dies després que Chuka Umunna, de 36 anys, estrella ascendent –fins ahir– del Partit Laborista i ministre de negocis a l'ombra amb Miliband, anunciés que presentaria candidatura per a la cursa pel lideratge, va emetre un comunicat per dir que es feia enrere. Mai una carrera política tan prometedora s'havia estavellat tan de pressa. Ni tan sols s'havia començat a enlairar. Ummuna partia com el favorit en les apostes.

La fugida amb la cua entre les cames va incendiar les xarxes, que van esdevenir camp abonat per especular sobre els motius. El primer, la imminent publicació a la premsa de demà d'una informació de caràcter escandalós que l'afectaria directament.

Però, quan Umunna va donar a conèixer les seves raons, la possibilitat de renúncia per un escàndol de qualsevol ordre gairebé va semblar un mal menor. Perquè va argumentar, massa sincerament, que des que havia fet el pas endavant s'havia vist “sotmès a un nivell de pressió excessiva”, fet que no li havia semblat “una experiència confortable”. I hi va afegir: “Sé que això serà una sorpresa per a molts, però sempre [des que va decidir presentar­se] m'havia preguntat si no era massa aviat per a mi. Em temo que ho era.” El possible impacte d'aquesta decisió en la seva família i en les persones més properes també ha estat un dels motius exhibits pel ja excandidat. Segons el cap d'informació política de la BBC, Nick Robinson, Ummuna hauria confessat als amics: “Sóc humà; la resta de la meva vida és més important per a mi que la política.”

No tenir clares les prioritats, ignorar el nivell de pressió mediàtica a què està sotmesa la classe dirigent al Regne Unit i caure en lleugereses com les que ha comès són motius més que suficients per no confiar-hi. Algú que aspira a ser primer ministre o que pensa a ser-ho ha de tenir altres fonaments. Tot plegat ha sumit el laborisme en un doble desconcert.

El cas d'Ummuna contrasta amb el de Nigel Farage. El líder de l'UKIP va dir primer que dimitiria si no guanyava l'escó pel qual es presentava i ho va fer, però dient que potser es tornava a presentar a la tardor. Finalment es va convèncer, o el van convèncer, per no abandonar. I això ha decebut els enemics interns, que l'acusen de promoure un partit basat en el culte a la personalitat. I ahir s'aferrava al càrrec i desafiava els crítics a presentar-li batalla. Entre els quals, Douglas Carswell, l'únic parlamentari que té l'UKIP als Comuns, que s'ha mostrat obertament en desacord amb algunes de les declaracions més polèmiques de Farage durant la campanya com ara que el sistema nacional de salut no pagués els tractaments contra la sida dels estrangers.

Uns marxen abans d'arribar i d'altres no acaben de marxar mai. Mentrestant, David Cameron, enfortit. Sap que els euroescèptics no tenen vida fora del Partit Conservador. I, per ara, el camí cap al referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea, aplanat, tot i l'histèric brogit de fons de Farage. Tranquil·litat. Si més no, fins a la primera revolta interna dels més antieuropeus. Ara gaudeix d'una treva en espera d'aconseguir concessions de Brussel·les.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.