Política

opinió

Per què votaré independència

Aquestes eleccions
són extraordinàries, plebiscitàries i feliçment postautonòmiques

Els meus orígens en política són independentistes, forjats en la nostra joventut de la dècada dels als anys vuitanta. Llavors érem pocs els que defensàvem la independència com a opció de futur per a aquest país. Sovint se'ns qualificava d'il·lusos, idealistes, somiatruites o radicals. El cert, però, és que per molt que hi poséssim ganes i esforços, en aquella època nosaltres mateixos mai no ens hauríem imaginat arribar a l'escenari actual, en què la consecució de l'estat català ha deixat de ser un somni per esdevenir una possibilitat real.

Jo no sóc de la ceba, ni tan sols sóc un català de soca-rel; sóc serenament català i prou. Ho sóc per una mixtura d'elecció lliure, pòsit històric i projecte de futur per a una vida millor. És una manera de formar part del món amb una identitat pròpia, col·lectiva i inclusiva. El meu segon cognom és Pérez. A les meves venes hi corre la sang murciana que em proporcionà la meva mare. El 50% del meu ésser està fet de l'emigració des de Lorca, per causes econòmiques, d'un avi, en Manolo, que s'espavilava sol des dels 14 anys. De bracet de la meva àvia Dolores, analfabeta però geniüda i experta de la vida, construïren la família aquí, a base de fàbrica i brodats. Amb l'avi parlàvem de política molt sovint. Ell era un republicà frustrat per la dictadura que comprenia la
singularitat catalana.

El meu pare fou qui em llegà, de petit, l'estima per al país. Llavors es tractava, sobretot, d'estimar la llengua pròpia i un país encara vinclat. La meva mare el seguí en això, i passà del castellà a un català murcià que encara avui fa que jo tingui problemes amb les esses sordes i sonores. En qualsevol cas, tot plegat és per dir que nosaltres componem un bocí de la realitat social d'aquest país. Catalunya és això, una majoria de famílies pencaires amb històries diverses i orígens barrejats.

Al gra: sóc independentista perquè entenc que la independència ens ofereix la dignitat que ens proporciona la llibertat; i entenc la llibertat col·lectiva assolida en una república catalana com l'instrument necessari per governar els esforços comuns dels catalans i les catalanes de qualsevol pelatge i condició, és a dir, polítiques econòmiques de desenvolupament i redistribució de la riquesa; de cohesió social que afavoreixin la igualtat d'oportunitats en matèria de salut, educació i atenció social per no deixar ningú enrere; polítiques incentivadores de la capacitat empresarial pròpia i de la innovació necessària per cavalcar en la societat de la informació i el coneixement; de respecte pel patrimoni històric i cultural, de preservació ecològica; d'estar en el món de manera solidària projectant cultura de la pau i de justícia social; polítiques de promoció d'una democràcia de qualitat que inclogui tothom i neutralitzi les relacions de poder en la conformació d'opinió. Podríem continuar. Parteixo, en resum, de la cultura cívica republicana per ser independentista. La seva màxima: la llibertat de ser, sense interferències, de dominació arbitràries. Per tant, per mi l'estat català no és un objectiu sublim: és la condició necessària per governar els nostres esforços col·lectius a favor de tothom i en contra de ningú. El marc nacional espanyol tot això no ens ho permet. És més, està prohibit, es continuarà prohibint i ni tan sols ho podrem pensar. Tinc la il·lusió que en un futur, la república catalana i la república espanyola siguin sòcies en l'arena de les nacions lliures a Europa i al món. Però, ara, la història és una altra.

Per això, el 27 de setembre us animo a votar clarament independència. Perquè d'acord amb allò que us dic, és l'hora de fer aquest pas com a condició necessària per fer-ne mols d'altres. Hi ha qui defensa que aquestes eleccions són autonòmiques; d'altres afirmen que per exercir l'autodeterminació hem de poder-ho decidir tot a la vegada, també, en el marc de l'Estat espanyol. Bé, mireu, és una realitat que aquestes eleccions són extraordinàries, plebiscitàries i feliçment postautonòmiques. I què voleu que us digui: a hores d'ara ja està bé de defensar l'expectativa de canvi a Espanya perquè aquest canvi acabi afavorint les aspiracions catalanes, en una mena de versió del peix al cove progre; ja n'hi ha prou de pretendre vincular els independentistes a una espècie d'aspiració fosca de determinades elits catalanes. A l'aspiració per l'estat català hi ha un gruix de famílies com la meva que no es deixen entabanar. Pensem per nosaltres.

Finalment, declaro que en les properes eleccions catalanes jo votaré Junts pel Sí. Vull reconèixer l'esforç de concòrdia fet per les forces polítiques que el componen i per la diversitat de persones que integren la llista encapçalada pel Sr. Romeva. Treballar plegats per fer la independència no tapa les diferències ni la diversitat de procedències o pensaments, però marca una pauta molt comuna als processos d'alliberament nacional coneguts: sumar en moments puntuals és un requisit estratègic fonamental per aconseguir l'objectiu proposat. Un objectiu, ja s'ha dit, que entenem necessari per, en funció d'assolir-lo, dotar de contingut
la república catalana.

I deixeu-m'ho dir perquè és un tema que ocupa i preocupa en els tacticismes polítics: no tinc inconvenient que el Sr. Mas presideixi aquesta transició tan complicada i fascinant que suposa fer la independència. Per dos motius: el primer, és que el president s'ha arriscat com ningú pel fet d'haver estat la primera autoritat catalana en el marc del procés, i no veig que hagi mentit mai pel que fa als seus propòsits en aquest sentit; segon, els contextos històrics excepcionals condicionen les conductes personals o, dit d'una altra manera, el Sr. Artur Mas, si acaba sent el president de Catalunya en el període de transició, haurà d'assumir un lideratge de caràcter transversal, en termes de país i no de partit. En moments de tensió històrica, un pot fer la reflexió del fet que Macià s'erigí en figura per damunt de Macià i ERC; i Companys, per damunt de Companys i ERC. Entre Macià i Companys hi havia netes diferències ideològiques, però ambdós varen completar les seves accions en un marc històric excepcional, en termes de país. Amb dissort, malauradament, Macià no assolí el que pretenia: la República Catalana; Companys va rebre les bales feixistes al crit de “Per Catalunya i la llibertat”, tota una declaració final de principis.

Em sembla correcte que Mas completi la seva contribució per damunt de Mas en aquest nou context i que el govern resultant de les eleccions del 27 sigui necessàriament divers en personalitats, orígens polítics i partits.
Jo espero que la CUP també hi sigui per voluntat pròpia. Un govern, en suma, presidit pels valors de la generositat i l'obertura de mires, valors absolutament imprescindibles per transitar
els períodes excepcionals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia