Política

L’ANÀLISI

9 de Maig: del 1945 al 2022

Stalin havia aconseguit que l’Alemanya nazi signés individualment amb els soviètics la seva derrota militar
El putinisme és conscient del paper del 9 de Maig com un element transversal de la societat russa

Quan ja era primera hora moscovita de la matinada del 9 de maig del 1945, però darrera hora del vespre del 8 de maig a l’Europa central, l’Alemanya nacionalsocialista signava la seva rendició incondicional al quarter militar soviètic a Berlín davant Gueorgui Zhukov, mariscal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Naixia així el Dia de la Victòria. Ióssif Stalin havia aconseguit que l’Alemanya nazi signés individualment amb els soviètics la seva derrota militar. Era la resposta de l’URSS a la primera rendició de l’Alemanya nazi, que s’havia produït el 7 de maig del 1945 al quarter de Reims (França), instigada pels representants dels EUA, la Gran Bretanya i França, que finalment van haver d’incloure l’URSS, però que volien així diluir el protagonisme determinant soviètic en la derrota nazi.

¿Però hi havia alguna cosa a celebrar després de 27 milions de ciutadans soviètics morts i milions de ferits, així com la destrucció de gran part de pobles, ciutats i infraestructures de la zona occidental de l’URSS? Indiscutiblement, sí. Primer, el reconeixement geopolític mundial de l’URSS com a principal vencedora de l’Alemanya nazi i, per derivació, el seu dret legítim a ocupar un lloc determinant en el nou joc de relacions internacionals que s’establís després de la guerra.

Segon, el dret a la reparació moral i material de l’URSS pels alts costos humans i materials que va patir en aquella guerra, molt per sobre dels de qualsevol altre participant, ja que la part occidental de l’URSS havia estat el principal camp de batalla mundial –fonamentalment, la zona ucraïnesa, bielorussa i la part occidental russa.

Tercer, una injecció moral per a la població soviètica, orgullosa de ser la principal –però no pas l’única– vencedora del nazisme. I, finalment, la legitimació de l’Estat soviètic, tant des d’un punt de vista ideològic, ja que el comunisme havia derrotat el seu principal adversari ideològic, el feixisme, com nacional, ja que el discurs patriòtic havia estat un instrument efectiu d’unitat nacional per respondre a l’agressió exterior.

Els anys de la guerra freda van conduir el Dia de la Victòria a esdevenir, a més de tots els elements anteriors, una mostra del potencial militar soviètic enfront els EUA. Però l’enfonsament de l’URSS va deixar aquesta celebració en una nebulosa. Tanmateix, a la segona meitat dels noranta i, sobretot, amb l’arribada del putinisme, es va recuperar com un element estructural de la nova Rússia. Ara bé, se’n va despendre el component comunista i, a canvi, es va accentuar l’orgull de l’Estat rus com a dipositari de la derrota del nazisme i de la unitat nacional envers l’agressió exterior.

El putinisme és perfectament conscient, perquè ell mateix ho ha fomentat, del paper que té el 9 de Maig com un element transversal de la societat russa. Aquesta celebració ha permès connectar la generació de l’etapa soviètica amb la de la Rússia postsoviètica i, alhora, ha potenciat un referent històric i d’orgull nacional amb el qual identificar-se. Per tant, si tenim presents aquests paràmetres, es podria incorporar la guerra d’Ucraïna a les celebracions del 9 de maig del 2022?

Certament, el putinisme podria presentar el creixent control militar del Donbass i de les sortides als mars d’Azov i Negre, unes zones en les quals, a més, es troba bona part de la indústria militar ucraïnesa o indústries derivades, com la planta d’acer Azovstal; l’enfortiment del mateix putinisme entre la població russa, tal com han mostrat les darreres enquestes d’opinió, que presenten un suport del 80% de la població, malgrat que no deixen de ser oficials; la potenciació del discurs patriòtic enfront d’Occident, i la capacitat per desestabilitzar la correlació de forces de l’ordre internacional posterior al 1991. Però si el putinisme entra en aquest joc, sap que hauria de fer complexos equilibris per esquivar les acusacions de crims de guerra procedents d’un sector rellevant de la comunitat internacional; l’impacte de la destrucció de pobles, ciutats i infraestructures ucraïneses; les morts de població civil i militar, que inclou també reconèixer les dels soldats i alts comandaments militars russos; les sancions econòmiques occidentals, i la capacitat de resistència militar ucraïnesa –que, per cert, ja sabem des de fa dies que té també el suport dels serveis d’intel·ligència dels EUA i d’armament pesant alemany.

Així, doncs, el principal escull per incorporar la guerra d’Ucraïna al 9 de Maig és que la lògica de la Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945, d’on neix el Dia de la Victòria, té ben poc a veure amb la de l’anomenada “operació militar especial”, més enllà del fet que s’ha volgut emparentar Zelenski i el seu equip amb el nazisme. Per tant, semblaria perillós plantejar un cordó umbilical entre el 1945 i el 2022 que no només és forçat, sinó que, per aquesta mateixa raó, podria erosionar, i fins i tot fracturar, la legitimitat de la lectura del 9 de Maig que tan bons rèdits ha generat fins ara al putinisme. Una opció intermèdia seria declarar oficialment per part russa l’estat de guerra, aprofitant el referent del 1945. Això permetria a l’Estat rus disposar de més recursos humans i materials per al conflicte armat. Però, alhora, suposaria oficialitzar davant la seva població que caldran sacrificis i no només a curt termini. Seria un bon anunci? Avui Putin ens farà sortir de dubtes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia