Salut

CARME VALLS

Endocrinòloga experta en medicina de gènere

“No hi ha ciència ni docència sobre la diferència entre homes i dones”

“Les dones prenen cinc cops més antidepressius que els homes, però no és gens clar que siguin cinc vegades més depressives”
Consideren normal estar baixes de ferro per la pèrdua en la menstruació. Però no hem d’estar destinades a viure així

Si un home arriba a urgències queixant-se de dolor toràcic, és probable que li facin un electrocardiograma. Si ho fa una dona, probablement se li prescriurà un ansiolític. Aquest cas, extrem però habitual, evidencia les múltiples desigualtats en matèria de gènere de la medicina actual, que van més enllà de l’atenció clínica i que la metgessa Carme Valls exposa en el llibre Mujeres invisibles para la medicina, editat per Capitán Swing.

Llegint el llibre queda clar que al sistema de salut li convé una mirada de gènere. Què la va dur a estudiar aquest tema?
Com a endocrinòloga, quan ja portava uns anys de trajectòria professional, vaig adonar-me que a la porta de la meva consulta predominaven les dones. A la universitat, però, no m’havien explicat que en la meva especialitat hauria de veure moltes dones, va ser la pràctica professional la que em va fer detectar aquesta diferència. I moltes dones em demanaven per un problema que la medicina no acabava de resoldre bé: em deien que estaven molt cansades i, a partir dels 35 o 40 anys, que tenien algun tipus de dolor. Això els homes no ho diuen: l’home sembla viure fora del cos i quan requereix atenció ja és per motius més greus, sovint ja a l’àmbit hospitalari. És clar que les necessitats d’homes i dones en salut són molt diferents i a la medicina li ha faltat una mirada sobre aquesta diferència. S’ha pressuposat que allò que els passa als homes passa també a les dones. I ara sabem que hi ha malalties diferents o més predominants en el sexe femení que en el masculí, i també fàrmacs que evolucionen diferent en el cos de la dona que en el de l’home. I que a vegades fem inferències sobre la salut que denoten els estereotips de gènere de considerar inferior la dona.
L’exemple inicial dels atacs de cor n’és un exemple.
Als anys noranta es va veure que davant d’una dona amb signes de poder tenir un infart, per exemple amb les coronàries tapades, a la dona se l’enviava a casa amb un ansiolític i a l’home, a operar. Això es va veure que era una mala pràctica perquè les dones acabaven fent l’infart també. Hi va haver un canvi en la cardiologia, que explico al capítol sobre el tema, i es va fer un esforç per fer-ho visible. Abans dels noranta no hi havia cap treball de recerca que inclogués dones en la investigació, tant si parlava de l’aspirina com d’operacions de cor. Els estudis eren amb homes. Ara dels treballs de recerca n’hi ha un 38% que sí que inclouen aquesta diferència de gènere, però en la gran majoria dels treballs científics no se sap el sexe de les mostres d’estudi i no es pot avaluar què passa a uns i a altres. Establir aquesta diferència hauria de ser bàsic. Per tant, encara hi ha molt camí per fer.
Això també passa ara amb la Covid?
Els 15 treballs més bons publicats fins ara en l’àmbit internacional no estableixen diferència per sexe. I alguns que sí que ho fan no ho analitzen. Amb tot, se sap per l’estadística que la incidència és major en dones, un 53%, però els homes tenen una evolució pitjor, que acaba en més ingressos a l’UCI i més morts. Això ha passat sempre amb les malalties respiratòries i atendre aquestes diferències permetria tractar millor les dones, però també els homes.
Al llibre sosté que les malalties cròniques són més predominants entre dones...
Correcte, començant per la derivada de la menstruació. El cicle menstrual no es tracta bé: si hi ha un trastorn, es medicalitza ràpidament i es donen anticonceptius, sense analitzar el perquè. I es calcula que entre el 50 i el 70% de les dones, en funció de la feina que fan, tenen manca de ferro des de l’adolescència fins a la menopausa, però normalment ningú no els la tracta. A més, tenen una sèrie de malalties cròniques autoimmunes, i la més freqüent és la tiroïditis autoimmune, que per cada home que la té n’hi ha cinquanta dones afectades.
I diu que tot això no s’explica a les facultats!
No es fa, no. Hauríem de sortir de la facultat de medicina tenint-ho ben clar, però sortim amb el cap una mica tèrbol sobre tot el que pot passar i sense diferenciar per sexe. L’examen MIR que fan tots els metges d’Espanya no té ni una pregunta amb perspectiva de gènere. Si no n’hi ha ciència ni docència, anem a cegues. Quan metges i infermeres treballem sí que ens adonem que a les dones els passa unes coses que als homes no, però això ho veiem amb l’experiència.
I denuncia que aquesta diferència sovint es resol a cop de fàrmac.
Jo m’he dedicat a estudiar i fer treballs de recerca sobre aquestes diferències, però el més fàcil és dir: “Ah! Es queixa? Segurament té molts nervis. Donem-li un sedant i que calli.” Això s’ha fet així durant molt de temps. I és cert que hi ha un estrès psicosocial que pesa sobre les dones per la doble jornada... Que, per cert, ara s’ha vist encara més clar amb la Covid: a casa qui fa tots els papers de l’auca, de cuinera, mestra, netejadora i teletreballadora, és fonamentalment la dona, tot i que també hi ha homes que ho fan.
La primera part del llibre parla d’agressions a la salut femenina, i el primer apartat el dedica a la salut mental. És el principal problema?
Segurament és la part més greu per la manca de ciència. Quan hi ha aquest forat negre i no s’entén què està passant, és facilíssim donar sedants i antidepressius. A Espanya, es donen cinc cops més antidepressius a dones que a homes. I d’ansiolítics, el doble. I no és gens clar que les dones hagin de ser cinc cops més depressives que els homes i el doble d’ansioses. Una altra cosa és que viure en una societat androcèntrica posi dels nervis a les dones, i a alguns homes també.
Al llibre fa una mirada sobre cada moment de la vida de les dones, demostrant que les agressions són constants...
A banda que en l’adolescència qualsevol trastorn de la menstruació es tracta amb anticonceptius, o el que hem explicat del dolor, també hi ha diferències en el moment de ser mares. Després del part, una de cada quatre dones pot tenir una alteració de tiroides i, per tant, pot estar una mica rara o cansada, però tot és depressió postpart. N’existeixen, és cert, però s’hauria de mirar per la banda endocrina quina altra activitat hi ha al cos. I quan arriba la menopausa, se li donen més hormones i s’ha vist que poden produir càncer de mama. A Suècia ho van veure fa vint anys i ja no en donen, i als Estats Units n’ha baixat molt l’administració. En realitat, en l’envelliment de la dona hem de tractar allò que es fa malbé, que fonamentalment són els ossos, el nostre xassís.
També defensa que la medicina no està interpretant bé les analítiques. Per què?
És que no sempre es segueix el mateix patró per a homes i dones. L’hemograma i l’hemoglobina tenen diferents valors de normalitat per a homes i dones. Sí que hem vist una diferència, però ràpidament és catalogada com a inferioritat. Consideren freqüent que la dona tingui menys ferro, per la pèrdua en la menstruació, i diuen que és normal. El que és freqüent és normal? Les dones estan destinades a viure així? No. Cal mirar la qualitat de vida de les persones que tenen aquella xifra. I, per qualitat de vida, dones i homes hauríem de tenir el mateix ferro.
Com s’hauria d’afrontar aquest tema, segons vostè?
Per començar, no valorant com a inferior la dona ni considerant normal que tingui poc ferro. La ferritina normal per al funcionament del cos hauria d’estar entre 50 i 300. Als homes tampoc us valoren bé, perquè posen com a límits de normalitat a les anàlisis entre 30 i 300, però a les dones els posen de 10 a 120. Per tant, si la teva dona està a 14 o a 20 estarà baixíssima de ferro, però no l’hi veurà ningú perquè entra dins del que es considera la normalitat. Ella se sentirà molt cansada, veurà que li cauen els cabells i que les ungles se li trenquen, que és la clínica habitual.
Això ho explica al llibre, on hi ha moltes històries amb clíniques reals per posar exemples. És un llibre denúncia però també un llibre pràctic, d’on treure molts consells.
Em volia comunicar amb les dones que tenen aquests símptomes i ajudar-les perquè puguin demanar ajuda al seu metge. Moltes m’han escrit agraint-me que els hagi fet obrir els ulls.
I encara hi ha més coses: el medi ambient també afecta d’una manera diferent a homes i dones...
La presència de disruptors endocrins també ha fet augmentar malalties que abans no eren tan abundants, com el càncer de mama, les alteracions de la mama fibroquística, miomes uterins, infertilitat, etcètera. I la dona es veu més perjudicada perquè té més greix que l’home, perquè ha de donar vida i ha de donar llet, i això fa que l’acumulació química dels productes ambientals també sigui superior en la dona que en l’home. Per això s’hauria de considerar la dona com la mesura a tenir en consideració per veure que els productes no són nocius, i no un home de vint anys de l’exèrcit dels Estats Units, com passa ara.
Quan creu que s’arribarà a la normalitat?
Potser serà quan acabi la bretxa salarial, però el problema és que en els sous hem fet molta incidència i en la ciència mèdica encara hi ha molt camí per recórrer. Cal ciència i incorporar-ho a la docència. I si no hi ha voluntat política, trigarem molt. S’ha de treballar des de tots els punts de vista: biològic, psicològic, social i mediambiental.
El problema és que la diferència de pràctica mèdica s’hauria de fonamentar en una recerca que tampoc no existeix.
Exacte, no hi ha treballs de recerca previs que puguin alimentar-la. I si no hi ha investigació bàsica, és difícil. Però, per exemple, als Estats Units hi ha des del 2007 i 2014 algunes guies de prevenció de riscos cardiovasculars per a dones. A l’ONG en què participo les hem traduït, però és un petit gra de sorra, perquè s’hauria d’incorporar a la ciència universitària. En el currículum dels catedràtics i catedràtiques, a més de l’anglès, hi hauria d’haver un apartat de valors en perspectiva de gènere, independentment de si s’estudia el cor, el ronyó o la sang.
També qüestiona la vacunació de nenes pel virus del papil·loma.
No soc antivacunes, però estic en contra d’aquesta perquè es va anar molt ràpid en la recerca per aplicar-la en nenes i només es va fer per a unes quantes soques. Les lesions que es fan al coll de la matriu i que pot fer el càncer de cèrvix les pot fer qualsevol de les quinze soques que hi ha. La vacuna en cobreix quatre i n’hi ha una que en cobreix nou. Per tant, si no es cobreixen totes les soques, cap vacunació pot substituir les citologies que s’han de fer anualment des del moment en què es comencen a tenir relacions. Ara per ara no es pot dir que la vacuna impedeixi que les lesions es puguin convertir en canceroses, perquè tarden vint anys des que s’agafa el virus fins que apareix la lesió, i no fa vint anys que tenim la vacuna. Que ningú es pensi que per tenir les nenes vacunades s’hauran d’estalviar les visites al ginecòleg. En aquest cas, crec que es va córrer massa.
Amb tot el que ha explicat, resulta que darrerament s’està intentant potenciar el novembre com el mes de la salut masculina. Irònic, no?
No té cap sentit dedicar un mes, ni un dia, a la salut masculina, quan la ciència mèdica ja hi està dedicada des del seu inici. No ho havia sentit dir, però ves que no sigui una excusa per començar a medicalitzar els homes o comercialitzar cosmètics i cirurgia estètica. Crec que no hi ha d’haver ni un mes, ni un dia, per la salut dels homes ni de les dones. Cada dia hem de construir amb recerca la ciència de la diferència per atendre tan bé com sigui possible a dones i a homes.

Pionera premiada

Carme Valls (Barcelona, 1945) és una endocrinòloga especialitzada també en l’estudi i la divulgació de les diferències de gènere en la salut i en els serveis sanitaris. Combina l’atenció clínica a la seva consulta amb la direcció del programa ‘Dona, Salut i Qualitat de Vida’ a l’ONG Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, de la qual és vicepresidenta i des d’on busca proporcionar a les dones l’accés a informació i recursos per millorar la seva qualitat de vida. Va ser diputada al Parlament pel PSC i pionera a l’Estat en plantejar les diferències en mortalitat i morbiditat entre dones i homes en el camp de la investigació. Als anys noranta va prendre part en un moviment internacional d’investigadors per impulsar la inclusió de dones en els assajos clínics i el rigor científic aplicat a l’estudi dels problemes més habituals en les dones. Tota aquesta tasca li ha estat reconeguda recentment amb la Creu de Sant Jordi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia