“Morir és una benedicció, una meravella, és la pura felicitat”

No, el ioga és un camí espi­ri­tual d’unió amb la divi­ni­tat i no té per què estar només rela­ci­o­nat amb els budis­tes. L’objec­tiu de tots els ioguis és arri­bar al samadhi, la unió amb déu. Jo, quan començo les clas­ses amb gent nova, els dic: “No us equi­vo­queu, aquí no venim a arre­glar-nos la columna ni a apri­mar-nos, perquè la part física és una part molt petita del ioga. La part més interes­sant és la comunió amb el déu que tots por­tem a din­tre, aquest déu que des­co­nei­xem i que es des­perta a través del ioga.”

Morir és un art, una habi­li­tat, i és una manera d’enten­dre la vida i la mort. La vida i la mort venen com un pack: vida i mort, mort i vida... Cons­tant­ment ens estem encar­nant i ens estem morint. Tot el que neix mor. Avui pràcti­ca­ment tot­hom a la Terra creu en la reen­car­nació, que hi ha més vides a part de la que tenim aquí. Per què aquest fluir con­tinu, per què la reen­car­nació? Doncs perquè s’ha d’evo­lu­ci­o­nar i evo­lu­ci­o­nem així. Si només tinguéssim una opor­tu­ni­tat, una sola vida, no tindríem temps per des­per­tar qua­li­tats anímiques, qua­li­tats de l’ànima, poders i facul­tats. Venim una vegada i una altra a la vida, a la Terra, per evo­lu­ci­o­nar.

Ho diuen els budis­tes però també Jesús par­lava de la reen­car­nació. El que passa és que en el con­cili de Nicea l’empe­ra­dor Cons­tantí va fer treure dels tex­tos sagrats el tema de la reen­car­nació perquè no interes­sava. No interes­sava que la gent sabés que ens estem reen­car­nant cons­tant­ment, perquè això fa que la gent se senti lliure, i Cons­tantí i l’Església no volien gent lliure sinó gent sot­mesa, obe­di­ent. L’Església volia tenir la gent al puny i que es pensés que si come­ties un pecat te n’ana­ves a l’infern. I això no exis­teix, l’infern no exis­teix.

És evi­dent. Com pot exis­tir un déu que pugui enviar un fill seu a la con­demna eterna? És ini­ma­gi­na­ble. Tant és així que el papa Joan XXIII, en el seu moment, ja va dir que l’infern no exis­tia, i molta gent va que­dar parada perquè just feia segles que es deia el con­trari. L’Església ha tin­gut la gent ate­mo­rida com­plint els mana­ments per por a un infern que no exis­teix. El que sí que exis­teix és l’amor, l’amor que guia totes les per­so­nes huma­nes. Estem aquí encar­nats per amor, perquè déu ho ha vol­gut.

L’amor salva de tots els abis­mes, de totes les diferències i de tots els con­flic­tes. I déu és amor. Déu no con­demna mai ningú a patir, som nosal­tres que come­tent errors ens enfon­sem en la misèria.

Morir és viure, és reno­var-se, és una bene­dicció, i qui digui el con­trari és perquè ho des­co­neix. La gent que ve diu que els meus cur­sos són “un abans i un després” perquè sur­ten amb un altre con­cepte de la mort. Déu ho ha fet tot perquè siguem feliços, i la mort és una bene­dicció. I des­co­brim que som eterns gràcies a la mort, perquè quan mors surts del teu cos i des­co­brei­xes que con­ti­nues viu, i això és una mera­ve­lla. Si la gent ho sabés dei­xa­ria de lamen­tar-se i quan algú es morís faríem una festa. Tots els mes­tres espi­ri­tu­als diuen que la mort és un gaudi i així ho ense­nya­ven els esse­nis. Morir és una ale­gria.

La mort és mera­ve­llosa perquè ens alli­bera del pati­ment i d’una presó, que és el cos físic. El cos físic és una presó per a l’ànima. És com quan poses un ocell en una gàbia: al final, després de tant de temps d’estar-hi, si li obres la porta no en vol sor­tir, s’aferra als bar­rots de la gàbia perquè tem la lli­ber­tat. Nosal­tres som així: no conei­xem una altra cosa i ens afer­rem al que sen­tim, al que conei­xem.

Efec­ti­va­ment, el cos físic. Mira, hi ha dues coses que hem de tenir clares: una, no hem de tenir por de la mort i, dues, no ens hem d’afer­rar tant a la vida. Per què? Doncs perquè venim al món per dues cau­ses: o bé per expiar cul­pes pas­sa­des, perquè hi ha gent que ja ve car­re­gada de culpa i entra en una dinàmica de sofri­ment, o bé perquè som envi­ats per déu per difon­dre un mis­satge d’amor. Quan has com­plert la missió, sigui haver expiat una culpa, sigui haver difós un mis­satge d’amor, com més aviat te’n tor­nis allà d’on havies vin­gut, millor.

El que hi ha després de la mort és la pura feli­ci­tat.

Perquè ho he vis­cut a través d’una tècnica que es diu des­do­bla­ment, que fa que l’ànima surti del cos. Nosal­tres som diver­sos cos­sos en una enti­tat; el cos físic n’és un, però després hi ha el cos eteri, el cos astral... Quan el cos astral surt del cos físic, voles i veus el teu físic esti­rat en una estora. És ales­ho­res que et pre­gun­tes qui soc jo. Qui soc: el que està esti­rat en una estora o el que vola, sent i veu, tra­vessa parets i està sepa­rat del meu cos? El des­do­bla­ment t’ense­nya que pots viure sense cos. I aquesta és l’experiència quan morim. Hi ha gent que ingres­sada en un hos­pi­tal ha estat a punt de morir i ha tin­gut experiències d’aques­tes que en diuen de “quasi mort”, que es moren i, de cop, revi­uen. I t’expli­quen això.

Una tia meva, que la va atro­pe­llar un cotxe i va estar en coma set­ma­nes i set­ma­nes. Quan els met­ges la van acon­se­guir rea­ni­mar es va enfa­dar perquè deia que morta era més feliç. Va viure una experiència mera­ve­llosa, ens va expli­car. Aquesta per­sona abans de l’acci­dent era insu­por­ta­ble, no la volia ningú. Després d’aquesta experiència va can­viar com­ple­ta­ment i va veure que l’única cosa que importa és l’amor.

Ense­nyo mol­tes coses, però una és les qua­tre M de la feli­ci­tat, que són les por­tes de la feli­ci­tat. La pri­mera M és la medi­tació, perquè si no medi­tes difícil­ment pots ser feliç. La segona M és la memòria, de qui soc, d’on vinc, a on vaig, per què soc aquí; si no saps qui ets difícil­ment pots ser feliç. Ter­cera M: la missió, tots venim amb una missió a la vida, i des­co­brir aquesta missió és una de les claus de la feli­ci­tat, perquè quan algú sap el que ha de fer a la Terra enfoca tota la seva ener­gia en aque­lla missió i és la feli­ci­tat abso­luta. La quarta M és la por (miedo) a morir, que òbvi­a­ment cal erra­di­car-la. Si tens por a morir estàs escla­vit­zat.

Com mori­rem és una de les pors. Tenim por al que és des­co­ne­gut, al dolor que puguis sen­tir, a la des­in­te­gració. Tot­hom té pors. I haig de dir que la por no és dolenta. Quan s’és valent: quan tens por o quan no en tens? S’és valent quan tens por i ho superes! Quan tens por és quan pots superar-la i vèncer-la. El que és impor­tant és no dei­xar-se vèncer per la por.

Aquesta pandèmia ens està donant una lliçó. Les per­so­nes que no viuen adver­si­tats no evo­lu­ci­o­nen, i la pandèmia és una adver­si­tat. Ens està empe­nyent a pren­dre consciència de què fem amb la nos­tra vida, com enfo­quem la mort, quin sen­tit té la vida per a nosal­tres. La mort és una cosa natu­ral, que és aquí i és necessària perquè t’alli­bera d’un cos que no és res més que un vehi­cle, una ves­ti­menta, i et dona l’opor­tu­ni­tat de tor­nar amb un altre. La mort t’alli­bera del con­ti­nent però no del con­tin­gut, que és l’ànima, i l’ànima és immor­tal. Algu­nes reli­gi­ons ho diuen: estem fets a imatge i sem­blança de déu. Som una gus­pira d’intel·ligència d’aquest gra sol d’intel·ligència que és déu. La nos­tra gus­pira d’intel·ligència va evo­lu­ci­o­nant, evo­lu­ci­o­nant... Fins quan? Fins que ens unim a Ell. I això, per què? Perquè estem des­ti­nats a ser feliços.

La soci­e­tat ni la veu ni en vol saber res, de la mort. En fugim per ignorància. Però hi ha l’opció d’inten­tar des­co­brir el perquè de la mort, quin sen­tit té. Abans, fixa’t, tots els pobles de la Terra espe­ra­ven tres dies a enter­rar un mort. Hi havia cul­tu­res que espe­ra­ven més encara. Per què? Per donar temps perquè l’ànima es des­prengués del cos físic. “El ter­cer dia va res­sus­ci­tar!”, diuen els cris­ti­ans. I és així.

Si no s’espe­ren aquests tres dies l’ésser pateix perquè no s’ha donat prou temps a l’ànima perquè marxi. Això és el que nosal­tres des de la nos­tra escola estem dema­nant: que no s’enter­rin els morts fins al cap de tres dies, per donar temps perquè es pugui des­pren­dre de l’ànima, perquè pugui anar-se’n cap a la llum.

“Ves-te’n cap a la llum”, és una de les coses que se li han de dir a un mori­bund. Que vagi cap a on hi ha llum i no es deixi atra­par per les afec­ci­ons fami­li­ars, mate­ri­als, per no que­dar atra­pat a la Terra. Nosal­tres, en els nos­tres cur­sos, també ense­nyem com s’ha de fer l’acom­pa­nya­ment dels mori­bunds. És molt impor­tant ara mateix en aquesta situ­ació de pandèmia, que mor tanta gent, i el més impor­tant és asse­nya­lar-los el camí de la llum i donar-los amor. La mort és un gest de renúncia i s’ha de renun­ciar. Si no ho fas així, si una per­sona que mor no se’n va cap a la llum, no se’n va tran­quil·la i feliç i es pot que­dar aquí com un fan­tasma... Has vist la pel·lícula Ghost?

Doncs ja vas veure com es queda ell: mor d’un tret, el van a reco­llir els guies, que són unes llums, i com que no en vol saber res es queda ron­dant, vol­tant com un fan­tasma, i no és fins que acon­se­gueix com­plir la seva missió que el van a reco­llir i se’n pot anar. Ghost està escrit per una vident, això és clar, perquè exposa per­fec­ta­ment com fun­ci­ona la mort quan et des­en­car­nes. Quan una per­sona mor i no li donen temps perquè marxi la seva ànima, queda atra­pada al món...

Has d’accep­tar-ho. Qui mor és que ja ha com­plert la seva missió. Si ho accep­tes no patei­xes. Hi ha gent a qui el dol li dura anys, tota la vida, i això no pot ser, és una desgràcia. El dol és una relació inversa a la savi­esa: com més savi­esa, menys dol. Quan va morir el meu pare vaig tenir una ale­gria grandíssima: jo estava sol amb ell a l’hos­pi­tal i no ho vam enfo­car amb pena, perquè sé què és la mort i és mera­ve­llosa, i li vaig dir que busqués la llum i marxés tran­quil. El més impor­tant quan acom­pa­nyes un mori­bund és tran­quil·lit­zar-lo.

Quan tu esti­mes l’altra per­sona, ella ho sap, encara que no esti­guis física­ment al seu cos­tat, perquè l’amor és invi­si­ble. No es tracta de ser-hi pre­sent, sinó d’esti­mar, i l’ener­gia ja li arriba. Si la gent que s’està morint sabés que se’n va cap a la llum, cap a la lli­ber­tat, seria feliç, perquè nosal­tres no som un cos, som un focus de llum, d’amor i d’ener­gia.