la contra

Immigrants i immigrats

«Ara seguim rebent molts immigrants (-ants) econòmics i cada vegada els costa més de convertir-se en immigrats (-ats) per mor de la crisi»

Quan el meu pare bai­xava –em refe­reixo a la bai­xada defi­ni­tiva- de Pra­dell–, dar­rere d'un carro, per no anar sol, coll de la Tei­xeta avall, el 1899, perquè encara que­dava ferum d'algun ban­do­ler tro­nat, que per­fi­lava aquells tombs tan recon­sa­grats de la car­re­tera de Reus a Fal­set, uns tombs que havia con­tribuït a rea­lit­zar el pare del meu pare fent d'aigua­der des dels 10 anys, perquè els com­po­nents aque­lles bri­ga­des de pic i pala no es que­des­sin secs; el meu pare, vull dir, va ser un autèntic immi­grant per qüesti­ons econòmiques, com ho són, men­tre nave­guen, aquells negres que es juguen la vida amb bar­ques de paper perquè (Pasi­o­na­ria?), pre­fe­rei­xen morir inten­tant esca­par de la misèria que viure sense espe­rança i, ni tan sols, un gra­pat de sègol. (Fran­cesc Pàmies Mateu?) Immi­grant (com si fos en gerundi) deu tenir relació amb el que s'està fent, amb el movi­ment –suposo. El meu pare va ser immi­grant (-ant) men­tre feia via pel camí de bai­xada pro­vi­nent del poble, de la llar, i men­tre no va tro­bar una feina. I va ser immi­grat (-at) quan la va tenir i va fer cap a tre­ba­llar en una botiga de roba que, com a únic esti­pendi o paga del tre­ball d'aquells nois joves, els feien la vida i els dona­ven allot­ja­ment durant 4 anys que sem­pre eren 5; com feien a tot el comerç –al detall, al major, d'expor­tació– en aque­lla època (no era a l'edat mit­jana: jo he pogut citar el 1899) i fins a la revolta –cri­mi­nal res­posta a la cri­mi­nal insur­recció dels mili­tars espa­nyols– l'agost del 1936. La manu­tenció equi­va­lia a un ranxo al mig­dia i un altre, més sub­til, a la nit i les sobres –què sobrava?– per esmor­zar. Allà on hi havia tau­lell, els apre­nents de nit hi dor­mien a sobre, i esta­ven de sort; si no n'hi havia, dor­mien als munts de sacs vells. Però, de fred, no en pas­sa­ven. El que pas­sa­ven és gana. I s'esforçaven molt perquè l'empresa els man­tingués a la nòmina en arri­bar als 5 anys de tre­ball. I qui eren aquells apre­nents de comerç que no podien apren­dre cap ofici? Doncs eren els nois de les zones rurals. Els que sí tenien un germà gran, l'hereu, ells es que­da­ven amb una mà a cada anca, perquè les 3 o 4 fin­que­tes (tros­sos) que posseïen els seus seguien for­mant el patri­moni fami­liar en mans del gran. El fadris­tern o caba­ler, el fill sense herència, si no tro­bava una pubi­lla, no d'aque­lles de les fes­tes de barri sinó les dels hàbits eco­no­mi­co­fa­mi­li­ars, havia d'emi­grar i la majo­ria pro­cu­rava anar-se'n a bus­car feina a la ciu­tat més pròxima on no podien apren­dre cap ofici perquè els era vedat. Vedat? Doncs, sí. Tot­hom sabia que el comerç, per al per­so­nal poc qua­li­fi­cat, no és cap ofici. Ni tan sols ven­dre no és cap ofici. En tot cas, es té la gràcia de saber ven­dre, però l'ofici de ven­dre, de donar bons resul­tats la gent per la parla, no exis­teix. A les ciu­tats, peti­tes o mit­ja­nes (de ciu­tat gran, nosal­tres, només en tenim una i és un altre món) els apre­nents dels diver­sos ofi­cis, tan exten­sos, vari­ats i enri­qui­dors (fus­ter, ser­ra­ller, mecànic i uns etcèteres), al segle XIX i XX tots eren de la mateixa població on hi havia el taller o l'obra­dor, perquè els pares que tenien fills barons es movien tant com podien per apa­rau­lar amb anys d'ante­lació el lloc d'apre­nent per a un plançó que pot­ser encara anava a pàrvuls. Quan arri­ba­ven els immi­grants de poble rural per apren­dre un ofici autèntic no que­dava cap lloc lliure. Mai. Per això, tots els patrons i tre­ba­lla­dors de les vari­a­des gam­mes comer­ci­als a Reus (i suposo que a Valls, Tar­ra­gona i Tor­tosa), curi­o­si­tat encara com­pro­va­ble, són tots de pobles de zona rural.

Ara seguim rebent immi­grants (-ants) econòmics i cada vegada els costa més de con­ver­tir-se en immi­grats (-ats) per mor de la crisi. Són els de sem­pre; els que mar­xen de la misèria i vénen aquí –com va venir el meu pare i tants pares i mares de ciu­ta­dans vells– per inten­tar sal­var-se'n. El que passa és que vénen de més lluny, tenen una cul­tura dis­tinta, uns cos­tums poc sem­blants als nos­tres. Par­len una llen­gua (la majo­ria) que no és ni la pròpia d'aquesta terra ni la segona llen­gua ofi­cial d'aquí. I a sobre tenen la pell, en dife­rents inten­si­tats, més aco­lo­rida, una pell d'un color que es veu de lluny. No neces­si­ten Pankelín ni banys de sol. Però, en rea­li­tat, són els matei­xos d'abans, pos­se­ei­xen la mateixa natu­ra­lesa i idèntica con­dició humana. Cosa que costa de com­pren­dre. I, pre­ci­sa­ment, sem­bla que l'objec­tiu de tots hau­ria de ser la com­prensió i no la tolerància, quan hi és. També per aquest tema tan impor­tant neces­si­taríem molt millors polítics que els que tenim a tot arreu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.