Sort en tenim, de la grua

Cer­ta­ment Bar­ce­lona és un lloc millor si sabem que hi ha la grua vet­llant per nosal­tres. Cer­ta­ment, gràcies a la grua, els car­rers de la ciu­tat estan lliu­res de cot­xes conduïts per mal­vats que apar­quen allà on volen sense pen­sar qui pot estar patint les con­seqüències d'actes tan ter­ri­ble­ment menys­pre­a­bles. És una sort, també, saber que els diners que ens costa treure el vehi­cle del dipòsit van a parar a les arques comu­nes, i que gràcies als nos­tres diners les auto­ri­tats podran con­ti­nuar aixe­cant més asfalt, arre­glant més car­rers, obs­ta­cu­lit­zant més la ciu­tat i fent que, d'altra banda, cada vegada sigui més difícil apar­car. I és clar, si no podem apar­car, dei­xa­rem el cotxe mala­ment, perquè vin­gui un altre cop la grua, s'endu­gui el cotxe, tor­nem a pagar, obs­ta­cu­lit­zin més l'apar­ca­ment... fantàstica soci­e­tat que fun­ci­ona com un rellotge, suau com un guant.

Sobre­tot, és encan­ta­dor veure que la grua actua sem­pre quan se la neces­sita, com acu­deix com un llamp per aten­dre situ­a­ci­ons com­pro­me­ses, com està sem­pre alerta per aju­dar el ciu­tadà: és el dia de Sant Joan. La ciu­tat amb res­saca, els car­rers encara amb sub­tils impu­re­ses –i no tan sub­tils– de la nit ante­rior, i de lluny encara se sent algun petard, no saps ben bé si és de veri­tat, el so, o només exis­teix al teu cap embo­tit. Vas a dinar a un res­tau­rant del Tibi­dabo, tot apro­fi­tant el sol, i la festa. Arri­bes en cotxe, i com que ja t'ho conei­xes, després d'un parell de vol­tes aca­bes apar­cant gai­rebé a Bar­ce­lona. Puges cami­nant, els quàdri­ceps tibants, fins al res­tau­rant. Un cop allà, a la carta lle­gei­xes: «Vagi amb compte amb la grua. No dubti a pre­gun­tar com evi­tar-la.» «Exa­ge­rats –pen­ses–, però si aquí el cotxe no molesta ningú.» Pot­ser vas errada, perquè durant el dinar els cam­brers van pas­sant per les tau­les a pre­gun­tar si tenim el cotxe mal apar­cat, perquè hi ha una grua fent rebé la seva feina. La veri­tat és que la situ­ació és gro­tesca: estàs dinant, és Sant Joan, els cot­xes no moles­ten ningú... Què hi fa, la grua? però tu dines tran­quil·la i segura amb el vehi­cle apar­cat a prop del mar.

El millor, però, passa quan mar­xes del res­tau­rant. Davant mateix hi ha una grua amb dos homes engan­xant el cotxe per endur-se'l. De sobte, un home que dinava al mateix res­tau­rant que tu i que també sor­tia, crida: «Eh!, eh!» «És seu?», pre­gunta el de la grua. «No, però em fot». «El què, el fot? És la nos­tra feina.» «No, miri, la seva feina és endur-se tots els cot­xes apar­cats en un lloc d'invàlids, o que tapo­nen un pas de via­nants i els cot­xets amb els nens no poden bai­xar. Però aquests cot­xes no moles­ten.» Els de la grua, amb una capa­ci­tat d'aguan­tar digna d'un boxe­ja­dor, con­ti­nuen fent la seva feina. I l'home, encara no satis­fet, apro­pant-se peri­llo­sa­ment als dos ope­ra­ris, els pre­gunta amb cara d'iro­nia pla­ent: «Què, en rea­li­tat us agrada, eh?» «Doncs sí», li con­tes­ten els altres, sense dei­xar de tocar cables i nan­ses, men­tre pel cos­tat passa una altra grua, en sen­tit con­trari, amb un altre cotxe engan­xat. Quan l'home ho veu, quan veu que hi ha dues grues, jun­tes, en un dia com aquest, en un lloc com aquest, no pot més i els etziba: «Doncs com­preu-vos un Play­boy!»