Canals

Pastisseria Castelló

Segons consta documentalment, aquest és l'establiment d'alimentació més antic de Girona, una ciutat on l'any 1898 Julià Castelló i Morè, fill de Rabós, va obrir una fleca a la plaça del Molí

Podríem dir que a can Castelló viuen de la nostàlgia. La nostàlgia dels temps passats, quan el carrer Santa Clara ocupava el tram que anava del carrer de les Hortes a la plaça de Sant Agustí, i fins arribar a la plaça de Sant Francesc, més coneguda com la plaça del Gra, el vianant havia de creuar tres places, la de les Bernardes, la del Mercadal i la del Molí, que conformaven un món íntim i tancat que era l'alè del barri de l'altra banda de l'Onyar. Des que, entre el 1880 i el 1883, Julià Castelló Morè, que era fill de la casa Castelló que s'aixeca a Rabós d'Empordà, es va traslladar a Girona, la família sempre s'ha sentit integrada al barri del Mercadal. «El besavi –explica Julià Castelló Pérez– era el fadristern de la masia, i quan va tenir quinze o setze anys li van dir que s'havia de buscar la vida. Va marxar a Girona i va començar a treballar d'aprenent en aquesta casa del carrer Santa Clara, on ja hi havia una fleca.»

Pel que sembla, Julià Castelló tenia un esperit emprenedor, i sense resignar-se a la pròpia sort, el 1898 va obrir una fleca amb seu nom situada a la plaça del Molí, un indret recòndit que, tot i fer cantonada amb la fàbrica Grober, va aportar prestigi a una empresa que va anar creixent fins al punt que, quan l'Ajuntament va decidir reordenar la zona i convertir el carrer Santa Clara en la gran artèria que unia el Mercadal amb l'Hospital, es va veure obligat a traslladar el negoci a tocar, al número 12 del carrer del Perill. Allà hi va situar la botiga, i el forn el tenia a la ronda Ferran Puig. Allà va continuar venent pa i superant crisis de subsistència com la que es va viure amb la Guerra Civil, quan Lluís Castelló va marxar al front i la seva dona, Sabina Viguera, va haver de governar una fleca que havia estat requisada pel comitè, fins que les urgències urbanístiques que ja havien fet caure el convent de les Bernardes van fer desaparèixer les Peixateries Velles. L'any 1954, Lluís Castelló i Pericot va decidir arriscar-se, pagar 100.000 pessetes pel traspàs de la fleca on el seu pare havia après l'ofici, i convertir l'establiment de Santa Clara en la botiga principal d'una nissaga que va viure sense estretors de la venda de pa i pastes fins que l'aparició de les panificadores va fer que es decantés cap a la pastisseria, ja fos dolça o salada. «El meu pare, Julià Castelló i Viguera –recorda l'actual propietari–, va entendre que els temps estaven canviant, que si ens en volíem sortir no teníem cap més alternativa que fer un gir radical, i vam decidir ens dedicaríem tan sols a la pastisseria. La nostra aposta era fer un producte de qualitat. Vam agafar els millors professionals de Girona i vam ensopegar un temps en què els dolços eren presents en totes les festes i celebracions familiars.» Castelló recorda que, a part dels panellets de Tots Sants, els brunyols de Setmana Santa, els tortells del Ram o les mones de Pasqua, abans cada festa assenyalada tenia la seva pròpia llaminadura, des de les tisores de la diada de Santa Llúcia fins als volants de Sant Cristòfol, i no passa per alt que els diumenges, a la sortida de missa d'onze, la botiga s'omplia de feligresos que anaven a comprar les postres del dinar. Avui tot ha canviat, el consum ha baixat, i Julià Castelló ja no pot dir com li havia ensenyat el seu avi que el fet d'estar al carrer Santa Clara li assegurava la venda. «A més, el barri ha canviat –assegura–. No és que vulgui fer un exercici de nostàlgia, però a casa sempre em van explicar que quan la meva besàvia i dos operaris van morir de tifus, el seu marit va tenir por que la malaltia l'afectés, i, per no deixar sols els fills, va donar poders al veí del davant, l'amo de can Vinyes, que venia ganivets, perquè, en cas que a ell li passés res, es quedés amb els nens i gestionés el poc o molt que tenia. Pel que sé, en aquell temps el barri era una gran família, i encara que hi havia molts flequers, a can Sureda, a can Dalmau, a ca l'Ayats, tots eren amics.»

Julià Castelló Pérez, que va estudiar pastisseria i sap que té la continuïtat assegurada, ja que el seu fill continuarà amb l'ofici, ha ampliat l'oferta amb la pastisseria salada i la cuina, i a més ofereix un servei de càtering que ha mantingut el prestigi d'una marca que des de fa més d'un segle entra a les llars dels gironins.

Pastisseria Castelló
Any
1898
Història.
L'any 1898 Julià Castelló va obrir una fleca a la desapareguda plaça del Molí i va ser l'iniciador d'una nissaga que, sense moure's del Mercadal, s'ha sabut implicar tant en la vida del barri com en la de la ciutat. Avui, després de més de 110 anys d'història, el besnét del fundador Julià Castelló Pérez s'esforça per recuperar pastes llegendàries com el xuixo de Girona, alhora que ofereix un servei de càtering basat en la gastronomia actual.

L'autèntic xuixo de Girona

La llegenda diu que el xuixo, la pasta de crema típica de la ciutat, va néixer a l'obrador que l'Emili Puig tenia a la Cort Reial. La recepta del chou à la crème, portada per un pastisser francès que els anys vint del segle passat fugia de la fam filla de la Primera Guerra Mundial, va tenir un èxit esclatant en una ciutat on, sobretot els dies mercat, els padrins i les padrines tornaven al poble amb un dolç per portar-lo als fillols. La vulgarització de la paraula francesa, que va convertir el chou en xuixo, va dotar d'una senya d'identitat la pastisseria autòctona, que va viure temps de glòria fins que van aparèixer expressions com ara greixos saturats o colesterol, i aquell cilindre farcit de crema i recobert de sucre es va convertir en un bunyol enverinat que no tan sols va perdre el favor de la gent de poble, sinó també el dels gironins. El xuixo va estar a punt de caure en l'oblit, fins que, cap a l'any 2000, Joaquim Trias va celebrar una fira dolça a Santa Coloma de Farners en què Julià Castelló va presentar una safata de xuixos fets amb una recepta original que un treballador de la casa els havia cedit els anys quaranta. L'èxit va ser fulminant. «Dues hores després –assegura el pastisser–, no tan sols no quedava ni un xuixo, sinó que la gent me n'encarregava. Allò no s'havia vist mai, i em va fer adonar que calia tornar a situar el xuixo al lloc que li corresponia en la gastronomia gironina.» I va ser així com, després de crear la marca El Xuixo de can Castelló, l'autèntic de Girona, el 8 d'octubre del 2008 un acte solemne en què van ser presents el cuiner Joan Roca, el conseller Joaquim Nadal i altres representats de la ciutat va fer omplir el Museu d'Art de Girona, en el que va constituir la presentació oficial d'una pasta en què s'ha sabut unir la tradició i la modernitat, dues etapes complementàries que es revifen en una altra creació d'aquesta pastisseria, els Miralls de Santa Clara.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.