La pantalla del canvi

Eren només 18 segons de gra­vació en els quals un noi de poc més de vint anys par­lava dels ele­fants que hi havia al zoo de San Diego. Era el 23 d'abril del 2005 i Me at the zoo és el pri­mer vídeo que es va publi­car a You­tube. El seu pro­ta­go­nista era Jawed Karim, un empre­ne­dor d'inter­net i un dels cofun­da­dors d'aquesta web, la ter­cera més visi­tada de la xarxa després de Goo­gle i Face­book.

La cul­tura digi­tal s'ha cons­truït en uns deu anys, tal i com recorda Fran­cesc Grau , espe­ci­a­lista en entorns digi­tals i xar­xes soci­als. Una dècada i escaig que si la valo­rem segons el nos­tre grau d'acti­vi­tat i en els ser­veis digi­tals –Face­book es posa en marxa el 2004 i el ser­vei de TV3 a la carta, el novem­bre d'aquell mateix any– ens pot sem­blar més pas­sat que pre­sent. Afe­gim-hi una altra referència tem­po­ral, històrica i cab­dal per enten­dre el món d'ara: fa quinze anys de l'atac ter­ro­rista a Nova York (2001) i la retrans­missió de la cai­guda de les Tor­res Bes­so­nes es va seguir per la tele­visió; no hi havia ni Face­book, ni You­tube, ni Twit­ter (2006), ni Ins­ta­gram (2010), ni el ser­vei de mis­sat­ge­ria ins­tan­tani de What­sapp (2010).

You­tube té un paper prin­ci­pal –acom­pa­nyat del desen­vo­lu­pa­ment tec­nològic dels dis­po­si­tius mòbils i dels telèfons intel·ligents– en el feno­men, actu­al­ment un hàbit con­so­li­dat, de la segona pan­ta­lla. “You­tube va supo­sar un abans i un després. No només publi­ca­ves un vídeo sinó que per­me­tia a l'usu­ari fer comen­ta­ris; a la tele tra­di­ci­o­nal això no ho podies fer”, afe­geix Fran­cesc Grau. L'expert atri­bu­eix a la pla­ta­forma un altre valor: “Demo­cra­titza el con­sum de con­tin­guts audi­o­vi­su­als i obre diàleg.” Tot i que ja hi havia pla­ta­for­mes que emma­gat­ze­ma­ven vídeos, “You­tube va capi­ta­lit­zar-ho, va fer un canvi social”. Un altre fac­tor que con­tri­bu­eix al canvi és que trenca la line­a­li­tat en el con­sum que havia impe­rat amb la tele­visió tra­di­ci­o­nal. “L'experiència de l'espec­ta­dor, pas­siu, era d'un con­sum seguit i sense interacció”, asse­nyala Fran­cesc Grau, per a qui You­tube pro­posa un model con­trari: trenca aquesta seqüenci­a­li­tat, de temps i de temàtica, amb vídeos de pocs minuts que inclo­uen l'opinió de l'usu­ari. És una estratègia que des de fa uns anys incen­ti­ven els pro­gra­ma­dors i res­pon­sa­bles de les cade­nes en el que es deno­mina tele­visió social: comen­tar, sobre­tot des de Twit­ter, que és la xarxa que aca­para la con­versa en temps real, el que s'està veient a la tele­visió. La con­sul­tora en màrque­ting, xar­xes soci­als i noves tec­no­lo­gies Elena Neira, autora també de La otra pan­ta­lla (UOC), explica que “aquesta dis­funció en el con­sum lineal del con­tin­gut audi­o­vi­sual ataca de ple la línia de flo­tació de la con­versa social; la palanca prin­ci­pal que tenen les cade­nes perquè la gent miri la tele en directe”. No es tracta només de gene­rar una experiència com­par­tida sinó de “tenir molts ulls pen­dents de la pan­ta­lla” perquè, afe­geix Neira, “les teles estan pre­o­cu­pa­des perquè estan dis­mi­nuint els índexs d'audiència de la tele con­ven­ci­o­nal, en directe”.

I en aquest sen­tit, està obli­gada a adap­tar-se en part per l'audiència edu­cada en el con­sum de You­tube. “No s'està pro­duint la reno­vació d'audiència que s'espe­rava; no hi ha un relleu gene­ra­ci­o­nal natu­ral”, explica com a un dels motius pel quals la tele en directe no creix. En canvi sí que ho fan les xifres d'audiència dels pro­gra­mes i sèries que es veuen en els ser­veis a la carta de les cade­nes. “La tele no ha mort, el que passa és que la tele no es veu només a la tele­visió”, rebla l'experta, que inci­deix en el fet que ha d'evo­lu­ci­o­nar cap a un altre model. Elena Neira recalca el fet que encara la tele és l'encar­re­gada de posar en relleu el con­tin­gut que després és un feno­men a la carta i posa l'exem­ple la sèrie Merlí de TV3. L'experiència audi­o­vi­sual com un con­sum interac­tiu, a la carta, uni­per­so­nal i dis­pers són hàbits dels actu­als nadius digi­tals i el seu com­por­ta­ment futur, explica Fran­cesc Grau, deter­mi­narà el model de la tele tra­di­ci­o­nal o lineal.

Una herència de You­tube i que s'aplica en aquests ser­veis a la carta és el peatge de la publi­ci­tat prèvia. I és que el model de negoci audi­o­vi­sual con­ti­nua sus­ten­tat en la publi­ci­tat, a excepció de les pla­ta­for­mes que fun­ci­o­nen a través de subs­crip­ci­ons.

You­tube és un gran basar glo­bal on hi ha de tot. S'hi escolta música i s'hi poden tro­bar vide­o­clips –és la nova MTV– . També és un vide­o­club gratuït, on es poden tro­bar des de tràilers ofi­ci­als, mate­rial extra que abans incor­po­ra­ven els DVD com entre­vis­tes als actors o fins i tot films sen­cers i epi­so­dis de sèries o frag­ments des­ta­ca­bles. Un altre feno­men és el dels tuto­ri­als, manual d'ins­truc­ci­ons per a tot: des de pre­pa­rar sushi a can­viar una bom­beta o orde­nar l'armari. Però sobre­tot ha sigut la pla­ta­forma per als you­tu­bers, pres­crip­tors i cele­bri­tats en el seu món. L'experta Elena Neira matisa que quan el you­tu­ber surt del “seu eco­sis­tema, no fun­ci­ona”; hi ha exem­ples de teles que han vol­gut expor­tar els con­sells que els you­tu­bers feien des de la seva habi­tació a un plató i no ha rut­llat. I recorda a més que el ser­vei de tele de paga­ment per inter­net que ha posat en marxa You­tube, amb un ser­vei de subs­cripció per veure canals de cable, “tot i les pro­duc­ci­ons exclu­si­ves, fun­ci­ona de for­mar irre­gu­lar”. “La bom­bo­lla you­tu­ber aca­barà explo­tant”, explica. I ho argu­menta amb el pas del temps. “L'audiència creix amb els you­tu­bers i, a banda del seu relleu, també can­vien els interes­sos de qui et mira.”