Lluís Foix i Mariola Dinarès

Ell ve del plom i la linotípia. Ella és de l’era digi­tal. Ell, home de llarga tra­dició en la premsa escrita. Ella, dona de ràdio i espe­ci­a­lista en xar­xes soci­als. Els sepa­ren gai­rebé trenta anys. Els uneix el peri­o­disme, que, diuen, en essència és el mateix per a les dues gene­ra­ci­ons que repre­sen­ten. “El peri­o­disme ha evo­lu­ci­o­nat, però en el fons és el mateix. Expli­car històries ben expli­ca­des. Ara amb l’avan­tatge que és més par­ti­ci­pa­tiu”, diu Lluís Foix. “Si féssim un reset i anéssim a les bases del peri­o­disme, amb el digi­tal, acon­se­guiríem l’excel·lència”, afirma Mari­ola Dinarès. La con­versa flu­eix amb natu­ra­li­tat al Col·legi de Peri­o­dis­tes, on ens tro­bem. Engega Foix: “Jo soc peri­o­dista per casu­a­li­tat. Tot el que he anat fent o tot el que m’han dit que fes ha estat perquè no tro­ba­ven a ningú més. Des de les res­pon­sa­bi­li­tats més altes fins a les fei­nes més sen­zi­lles”, afirma el qui ha estat direc­tor de La Van­guar­dia i ha vol­tat per tot el món, però se sent arre­lat a la vall del Corb. A Dinarès la va convèncer la seva mare, que li va veure poten­cial de peri­o­dista, quan ella volia fer turisme. “De seguida em vaig posar a tre­ba­llar a la ràdio. Vaig començar fent infor­ma­tius a Flaix FM, men­tre feia la car­rera de peri­o­disme. A pri­mera hora feia els infor­ma­tius i després anava a estu­diar.” La ràdio la va atra­par i ja no l’ha dei­xat. Al mateix temps, es va començar a rela­ci­o­nar amb el món digi­tal. Era el 2003. “Vaig obrir un blog. Des­cobríem que gràcies a inter­net (en aquell moment les xar­xes no exis­tien) teníem tota la infor­mació a l’abast, però sem­pre dic que envejo aquells moments de les cor­res­pon­sa­lies (en referència als set anys que Foix va ser cor­res­pon­sal de La Van­guar­dia a Lon­dres). Ara està tot tan glo­ba­lit­zat que no tenim temps de fer peri­o­disme a foc lent. I crec que els paràmetres del peri­o­disme són apli­ca­bles cent per cent en el món digi­tal. El con­trast, la veri­fi­cació...” Foix escolta i hi afe­geix: “El salt que ha fet la nos­tra gene­ració, del plom al compte de Twit­ter, és espec­ta­cu­lar. Abans la infor­mació era ver­ti­cal. Hi havia uns pres­crip­tors de la infor­mació, ja sigui dia­ris, autors, escrip­tors, edi­tors, emis­so­res de ràdio que eren refe­rents. Ara això ja no és així. La infor­mació és horit­zon­tal. El món del peri­o­disme hi ha gua­nyat molt.” I busca el lli­gam entre les dues gene­ra­ci­ons: “El fil con­duc­tor d’una època a l’altra és el con­trast, la veri­fi­cació i, sobre­tot, que el peri­o­dista sigui una per­sona culta, en el sen­tit que ho deia Pla, que sàpiga posar les coses al seu lloc. No cal haver lle­git els clàssics per ser culte. Perquè el gran repte és quin valor afe­git pot apor­tar un peri­o­dista en un món en què n’hi ha mili­ons i mili­ons. El peri­o­disme és saber rela­ci­o­nar. Ara hi ha més faci­li­tat per fer-ho.” Pren el fil Dinarès: “Jo, sent de ràdio, no tinc tanta sen­sació de canvi com algú que ve de la premsa. Les xar­xes soci­als s’assem­blen més a la manera com fem ràdio que a com es feia peri­o­disme de paper. Ara el pro­blema és que anem acce­le­radíssims. Quan tot­hom va tenir un telèfon a la mà i va haver-hi el boom del peri­o­disme ciu­tadà, ens pre­guntàvem quin sen­tit podia tenir el peri­o­dista. A la llarga s’ha vist que el peri­o­disme té sen­tit per posar en con­text els fets.” I hi afe­geix: “Hi ha una gene­ració en els mit­jans de comu­ni­cació a la qual crec que ha fal­tat con­text. Per això ara comen­cen a tenir importància els docu­men­tals i les docusèries. La gent busca con­text al que s’està expli­cant cada dia i les pla­ta­for­mes estan essent el com­ple­ment del peri­o­disme, massa pen­dent del tren­ding topic. Hem que­dat fas­ci­nats amb el mòbil. Tot i que en mol­tes coses hi hem gua­nyat.” A Lluís Foix li sem­bla que es torna al peri­o­disme llarg, però que ara es parla poc d’escriure bé: “El peri­o­dista ha d’escriure bé; ha de par­lar bé i, sobre­tot, ha de ser curós amb els fets. Els fets són un altre gran repte, en el for­mat que vul­guis, en paper, en for­mat digi­tal, a Ins­ta­gram, a Twit­ter...” I en aquest punt, fa una certa con­cessió a la nostàlgia: “Hauríem de bus­car la manera que els peri­o­dis­tes enraonéssim més entre nosal­tres. Mes tertúlies, que es perdés més el temps. El meu peri­o­disme també és aquest. No està tot a la xarxa.” “Però ara el peri­o­disme busca la vira­li­tat, el clic”, con­testa Mari­ola Dinarès. “El peri­o­dista ara ha de ser cre­a­tiu. I no tots els peri­o­dis­tes tenen cre­a­ti­vi­tat. El con­tin­gut ha de por­tar info­gra­fia, un minivídeo... Has de fer les coses atrac­ti­ves i que engan­xin des del pri­mer moment.” Troba que hi ha un excés de moni­to­ratge, de comp­tar els clics. Fal­ten temes pro­pis. “Les xar­xes soci­als sem­blen molt diver­ses, però tenen tendència a repe­tir-se sobre un mateix fet. Els mit­jans més tra­di­ci­o­nals estan cre­ant notícies de tuits, per demos­trar que estan a les xar­xes.” En opinió de Foix, cal valo­rar la qua­li­tat de l’audiència: “Hi ha webs que no tenen una gran audiència, però tenen una influència social, cul­tu­ral, intel·lec­tual, política molt supe­rior a la que té un tuit­ter o un ins­ta­gra­mer que té mili­ons de segui­dors...” Dinarès pun­tu­a­litza: “No estic gaire d’acord a posar al mateix sac you­tu­bers, tui­ters, ins­tra­gra­mers... Jo defenso que no és així. És com si ens poses­sin a tots els peri­o­dis­tes en el mateix sac. No. Depèn de cada cre­a­dor de con­tin­guts. Hi ha fils de Twit­ter interes­santíssims. Depèn de com usis les pla­ta­for­mes.” “Jo soc actiu a Twit­ter”, diu Foix. “No m’hi bara­llo. Si algú es vol bara­llar, no el con­testo.” Dinarès l’admira: “Tu vas enten­dre de seguida l’essència de Twit­ter. Hi ha gent de la teva edat que ha que­dat pen­jada i jo crec que tu vas veure el valor que té i l’has sabut apro­fi­tar.”

Estan d’acord que a les xar­xes soci­als cal sepa­rar el gra de la palla. Dinarès, que n’és espe­ci­a­lista, refle­xi­ona: “En les xar­xes el que compta és fer-se un nom propi. Hi ha un cert ner­vi­o­sisme en les grans capçale­res. Estan per­dent força i influència, perquè en tenen més els peri­o­dis­tes indi­vi­du­al­ment. Les per­so­nes s’empo­de­ren com a pro­fes­si­o­nals i es bus­quen la vida, tenint en compte que hi ha una gene­ració de peri­o­dis­tes que no estan tro­bant llocs de tre­ball.” Quan ja estem a punt d’aca­bar, Lluís Foix sen­ten­cia: “El peri­o­disme ha de fomen­tar la lli­ber­tat i ha de millo­rar la vida de les per­so­nes. Si no ho fa, no té sen­tit.” Ho dei­xem aquí.