cultura

Mirador

El mal vici de la complaença

En la gala dels Goya, el factor diferencial serà mínim i J.A. Bayona també convencerà

De tant en tant està bé recordar que el concepte d'“indústries culturals” va ser creat acabada la Segona Guerra Mundial pels filòsofs Theodor Adorno i Max Hokeimer per posar en evidència com la cultura i l'art es perdien sota l'esfera del consum. Es banalitzava la cultura i es prioritzava la mercaderia oblidant-se que la creació cultural està orientada a l'esperit. Actualment, sembla que qüestionar les indústries culturals sigui un pecat. Els gestors no paren de dir que, gràcies a la indústria, la cultura funciona, genera llocs de treball, ingressos i riquesa. Si observem el veredicte dels premis Gaudí podem veure com la indústria cultural guanya clarament la partida a la cultura i a les qualitats artístiques del fet cinematogràfic. El resultat marcat pels vuit premis Gaudí per a Un monstre em ve a veure no té res de nou, si tenim en compte que com a bons premis gremials els Gaudí no necessàriament han de privilegiar la qualitat sinó l'impacte industrial dels seus productes. El problema és que una vegada més els premis neixen de la complaença, parteixen de la idea que les bones pel·lícules són aquelles de gran format, disposades a guanyar diners a fora, malgrat que per aconseguir-ho es deslocalitzi tota identitat.

Fa uns anys, el factor industrial marcava la diferència entre el cinema català i el cinema de la resta de l'Estat espanyol. La indústria del cinema, amb tot el que tenia de poder institucional, estava ubicada a Madrid i a Catalunya es feia un model de cinema que creixia des dels marges. Era un model que tenia problemes per triomfar en el mercat intern però que de mica en mica va anar aconseguint un nom i un prestigi en els festivals fins al punt de crear una marca pròpia que podia alçar-se com a oposició a les formes preestablertes. Mentre tot això passava, en determinats sectors hi havia un cert complex d'inferioritat i per superar-lo sempre s'utilitzava la complaença –aquesta malaltia que Josep Maria Pou ha denunciat en el discurs de la gala– enfortint la idea que el somni industrial era possible. El debat introduït entre La propera pell d'Isa Campo i Isaki Lacuesta –guanyadora del Gaudí a la millor pel·lícula de parla catalana– i Un monstre em ve a veure de Juan A. Bayona és el debat entre un cinema que vol mantenir la dignitat des de dins apel·lant a la tradició d'aquell cinema d'autor que va néixer des dels marges i la d'un altre cinema en què l'autor, com Bayona, va néixer com una marca creada pel mateix sistema industrial. De fet, l'aposta per aquest darrer sistema és una aposta per l'homogeneïtzació. La prova serà que, en la gala dels Goya, el factor diferencial serà mínim i Bayona també convencerà els altres acadèmics.

Probablement, la justificació d'aquesta aposta per la indústria cultural té a veure amb l'etern lament del sector que vol fer pel·lícules que triomfin en les taquilles i que puguin veure's als Estats Units, encara que un cop allà fracassin tal com ha passat amb la premiada pel·lícula de Bayona. La qüestió és absurda, perquè mentre s'aposta per aquesta història sensiblera sobre l'imaginari d'un nen amb la mare malalta es desaprofita el millor que ha tingut el cinema català els darrers anys. El 2016 ha estat un any brillant perquè han estrenat a Catalunya, entre d'altres, José Luis Guerín, Pere Portabella, Isaki Lacuesta i Isa Campo, Andrés Duque, Carles Torras, Christophe Farnarier, Albert Serra, Lluís Galter i Mauro Herce. En canvi, paradoxalment, els premis Gaudí només hauran reconegut La propera pell. Mentrestant, s'haurà perdut una oportunitat d'or per apartar el cinema català de la complaença estèril.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia