Acompanyants

Deu ser veri­tat allò que dar­rere d'un gran home hi ha una gran dona? (I al revés?) A la Grècia clàssica exis­tien unes dones que com­plien el rol pre­ci­sa­ment d'acom­pa­nyar els grans homes: les hete­res o hetai­rai. S'han traduït per “cor­te­sa­nes, con­cu­bi­nes, pros­ti­tu­tes de luxe”, mis­tress en anglès, o maîtresse en francès, desig­na­ci­ons que no només es que­den cur­tes, sinó que hi afe­gei­xen un tint de menys­preu, ja que el mateix terme en mas­culí, els hetai­roi, es tra­du­eix per com­panys. Per exem­ple, els gene­rals de con­fiança d'Ale­xan­dre el Gran eren els seus hetai­roi. Entre ells hi havia Hefestió, mili­tar impor­tant, però també el seu com­pany, sexual, i sen­ti­men­tal. I a ningú se li acut que actués de con­cubí.

En una soci­e­tat on la dona pas­sava de ser “filla de” a “esposa de” (i com a màxim “ger­mana de”) emer­geix espontània­ment aquesta mena de casta de dones lliu­res. Eren cul­tes, rebien una acu­rada edu­cació, podien reci­tar exqui­si­da­ment poe­sia i tocar dife­rents ins­tru­ments, i esta­ven ins­truïdes en dansa. Per tant, des­ple­ga­ven l'art d'acom­pa­nyar amb mol­tes vir­tuts. I, a més, en gene­ral, eren molt gua­pes, l'ofici ho reque­ria. Tot un càsting. Per dis­tin­gir-les, ana­ven ves­ti­des amb roba trans­pa­rent i de to safrà, un color que s'asso­ci­ava al plaer sen­sual. Eren les úniques dones que podien acce­dir a esde­ve­ni­ments soci­als relle­vants com el Sym­po­sion i opi­nar, men­tre les espo­ses ofi­ci­als vivien reclo­ses en els gine­ceus. Per tot això, els seus ser­veis es cotit­za­ven i algu­nes van gua­nyar autènti­ques for­tu­nes. Dis­po­sa­ven lliu­re­ment del seu capi­tal i tenien pro­pi­e­tats, cosa legal­ment impos­si­ble per a una ciu­ta­dana benes­tant. De fet, hem tri­gat molt les ciu­ta­da­nes a acce­dir ofi­ci­al­ment a for­mació i a tenir ascendència directa sobre els béns.

En el món de l'art hi ha una hetera que reque­reix espe­cial menció: Friné. L'epi­sodi que la va fer cèlebre és la seva com­pa­rei­xença davant l'Aeròpag (tri­bu­nal) acu­sada d'impi­e­tat, és a dir, de no creure en els déus de la ciu­tat. A Sòcra­tes i a Fídies se'ls havia denun­ciat pel mateix delicte, con­si­de­rat molt greu. Quan l'ora­dor que la defen­sava es va que­dar sense argu­ments, va fer ser­vir el recurs de dei­xar-la nua i pro­vo­car que els jut­ges es ren­dis­sin davant l'esplen­dor del cos. Perquè en aque­lla Grècia això també pas­sava, la bellesa com­mo­via. I així va ser. El qua­dre de Jean-Léon Gérôme, amb estil aca­de­mi­cista, con­gela aquest moment en què els homes, de ver­mell intens, reac­ci­o­nen davant la visió. L'har­mo­nia natu­ral de les seves cor­bes ens ha que­dat immor­ta­lit­zada en forma d'escul­tura, ja que ella era l'hetera de Praxíteles i l'escul­tor la va uti­lit­zar com a model per a la famosa Venus de Cni­dos fixant el cànon d'Afro­dita, deessa de l'amor. Friné va arri­bar a ser tan sol­vent que volia finançar la recons­trucció de les mura­lles de Tebes a con­dició que es deixés constància que “Ale­xan­dre el Gran les havia des­truït i l'hetera Friné les havia refet”. Però no li ho van dei­xar fer. Perquè encara que fos rica, guapa, culta, era dona i mana­ven (i manen?) ells. Llàstima. Amb el que costa tro­bar spon­sors per al patri­moni.