Música

jazz

DAVID CASTILLO

Renaixement Jarrett

Poc més d’un any després de l’edició de la capsa que con­te­nia els con­certs amb piano solo de Mòdena, Fer­rara, Torí i Gènova, ECM recu­pera un altre inèdit d’aquesta mateixa època ines­ta­ble de Keith Jar­rett: els con­certs que el 1998 va rea­lit­zar amb el seu influ­ent trio –amb el bai­xista Gary Pea­cock i el bate­ria Jack DeJoh­nette– i que han titu­lat After the fall. Jar­rett havia estat víctima d’una greu malal­tia que amenaçava amb escac i mat la seva car­rera. La deso­lació s’havia unit a l’estat físic apàtic i els con­certs ita­li­ans van ser un inici de l’annus hor­ri­bi­lis, que fina­lit­za­ria amb aquest doble, que ha res­tat inèdit i que res­cata el poder del pia­nista en un con­cert únic, datat a Newark, capi­tal de Nova Jer­sey, prop de casa seva, a mig novem­bre del 98. Entre la tar­dor del 1996 i la del 1998, un buit total en una de les tra­jectòries més acla­ma­des del jazz con­tem­po­rani.

La melan­gia i la intros­pecció de la malal­tia no diagnos­ti­cada dels con­certs ita­li­ans esdevé un renai­xe­ment en el seu disc amb trio poste­rior del 1998. Tenim un Jar­rett de ple­ni­tud en un moment cul­mi­nant de recu­pe­ració física i també anímica. I més en un artista tan depen­dent de les con­di­ci­ons psi­cològiques òpti­mes, que es pot empre­nyar per la tos d’un espec­ta­dor en un con­cert. Des de la pri­mera peça del disc doble, The mas­que­rade is over, s’apre­cia un opti­misme serè, la força d’un vita­lisme con­tin­gut. El trio sona un punt romàntic, amb cada ins­tru­ment dibui­xant imat­ges belles i càlides. Alguns han vol­gut obser­var en aquest con­cert, i els ante­ri­ors a la malal­tia, un dels grans moments de la tra­jectòria del pia­nista de Penn­silvània, però l’exa­ge­ració sem­pre acom­pa­nya els clàssics. Aquí el tenim en un punt espe­cial i els estàndards que inter­pre­ten sonen imma­cu­lats en el combo. Sen­tim peces, entre altres, de Char­lie Parker, Bud Powell, Sony Rollins, Paul Des­mond, John Col­trane, Pete La Roca i Edward Hey­man, és a dir, una anto­lo­gia del jazz negre i de la música popu­lar ame­ri­cana, sense obli­dar la versió de l’Autum Lea­ves, del poeta Jac­ques Prévert i Joseph Kosma adap­tat per John Mer­cer. Una perla més!

After the fall és ple d’encerts perquè és lleu­ger, clàssic i alhora pro­fund. Jar­rett, Pea­cock i DeJoh­nette havien pas­sat per la revo­lució de Miles i del free, però a finals de segle havien tor­nat a l’ordre i aban­do­nat l’elec­tri­ci­tat i les pro­va­tu­res arris­ca­des. Poden sem­blar ten­den­ci­o­ses aques­tes afir­ma­ci­ons, però molts afi­ci­o­nats agraïm que els vir­tu­o­sos toquin el teclat o els ins­tru­ments amb els dits i no amb la sola de la sabata.

Posa­ria com a expo­nent de la cate­go­ria del disc la peça Old Folks, de Willard Robin­son i Dedette Lee Hill, d’una bellesa incom­pa­ra­ble i que Miles Davis ja havia recreat d’una manera superba. El que cal remar­car després de tants dis­cos és que Jar­rett mai no ens defrauda ni ens omple de vacuïtats. Val molt la pena aquest tre­ball inèdit. És tan bo com la resta, i equi­pa­ra­ble a la seva obra.

AFTER THE FALL
Keith Jarrett, Jack DeJohnette i Gary Peacock
Discogràfica: ECM


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.