Un heroi contradictori

“I així va néixer l’immor­tal 7è regi­ment de Cava­lle­ria, que va bui­dar les pra­de­ries per a l’avenç de la civi­lit­zació posant fi a la Raça Roja”. Aquest rètol sobre­po­sat a les imat­ges, a mig metratge de Van morir amb les botes posa­des, tras­passa els llin­dars del racisme i la mani­pu­lació històrica. És el setè de Cava­lle­ria coman­dat pel gene­ral Cus­ter que va ser liqui­dat per les tri­bus índies a Little Big Horn, tot i que, més enda­vant, la raça roja va ser exter­mi­nada. Seria més apro­piat par­lar de geno­cidi indígena que de la gesta d’un regi­ment immor­tal.

Mal­grat aquest exa­brupte, Van morir amb les botes posa­des es mos­tra crítica amb el per­so­natge de George Arms­trong Cus­ter i amb la vio­lenta expansió de l’home blanc cap a l’oest dels Estats Units. “Si fos indi, llui­ta­ria al cos­tat de Cavall Boig fins que vessés la meva última gota de sang”, arriba a dir Cus­ter en el film, quan veu que el govern del seu país tra­eix la paraula donada als indis. La pel·lícula culpa explícita­ment els blancs cor­rup­tes del des­as­tre de Little Big Horn. “Poques pel·lícules de Raoul Walsh pre­sen­ten tan­tes con­tra­dic­ci­ons com Van morir amb les botes posa­des”, escriu el crític Quim Casas a Películas cla­ves del wes­tern (edi­ci­ons Robin­book). En un clima prebèl·lic (el film s’estrena el 1941, poc abans que els EUA entrin a la II Guerra Mun­dial), Walsh retrata Cus­ter com un heroi, però el mos­tra arro­gant, anàrquic, indis­ci­pli­nat i amb una afició auto­des­truc­tiva a l’alco­hol. El cine­asta explora les con­tra­dic­ci­ons d’un per­so­natge que altres pel·lícules han retra­tat com un boig, racista o geno­cida.

La pel·lícula arrenca amb l’arri­bada de Cus­ter a West Point, on és objecte de burla per part dels seus supe­ri­ors pel seu caràcter arro­gant. La seva manca de dis­ci­plina i les males notes que obté a l’acadèmia no li augu­ren un futur mili­tar bri­llant, però l’esclat de la guerra de Secessió li obre la porta a entrar en com­bat com a ofi­cial de l’exèrcit del nord. Amb les seves càrre­gues suïcides al cap­da­vant dels regi­ments de cava­lle­ria, té un paper deci­siu en diver­ses bata­lles i es con­ver­teix en un heroi de guerra. Ina­dap­tat en temps de pau, marxa amb la seva dona (Oli­via de Havi­lland) a un llunyà fort de la fron­tera, en una zona en litigi amb els siouxs del gran cap Cavall Boig (Ant­hony Quinn).

La pel·lícula està plena d’ine­xac­ti­tuds històriques. Per començar, Cus­ter era d’ori­gen humil i va entrar a West Point gràcies a una beca, i no acom­pa­nyat d’un criat i cinc gos­sos. “El wes­tern no és la història de l’oest, sinó un gènere nar­ra­tiu que aporta les seves pròpies lle­gen­des, i pren la història com a pre­text i punt de par­tida”, ens recor­dava Javier Coma a La gran cara­vana del wes­tern (Ali­anza Edi­to­rial). En l’inici i en la pri­mera mei­tat de la història hi ha diver­ses esce­nes amb un toc d’humor que va des­a­pa­rei­xent a mesura que el per­so­natge madura i s’acosta al seu destí tràgic. “Walsh va edi­fi­car una tragèdia shakes­pe­a­ri­ana –va escriure Javier Coma– en què el pro­ta­go­nista, mili­ta­risme a banda, arriba a que­dar acor­ra­lat per les seves con­tra­dictòries con­vic­ci­ons (el seu deure com a sol­dat, el seu reco­nei­xe­ment que l’ene­mic tenia raó) i es llança a un sacri­fici final que li per­me­tria ser cohe­rent amb totes les seves cre­en­ces.”

El final és emo­tiu i té una doble lec­tura. “Pas­se­jar al teu cos­tat per la vida ha estat un plaer”, li diu Cus­ter a la seva dona en aco­mi­a­dar-se’n, ple­na­ment cons­ci­ent que s’immo­lava (600 sol­dats con­tra 6.000 indis). Un adéu que també va pren­dre sen­tit a la vida real: Errol Flynn i Oli­via de Havi­lland, una de les pare­lles més famo­ses del Hollywood clàssic, es van aco­mi­a­dar amb aquesta escena després de rodar vuit pel·lícules junts, entre les quals hi ha Robin de los bos­ques, El capità Blood o La carga de la Bri­gada Ligera.