TONI ORENSANZ

ESCRIPTOR

“Visc en un poble que ja no existeix”

EL FALSARI
Autor:
Toni Orensanz
Editorial:
Cossetània Edicions
Pàgines:
112
Preu:
11,80 euros

Com ha anat aquest pas de l'assaig i la recerca periodística de la seva ante­rior obra, L'òmni­bus de la mort, a la nar­ra­tiva d'El fal­sari?

Jo no sóc un novel·lista ni un escrip­tor de raça. A L'òmni­bus de la mort em movia en un ter­reny natu­ral i aquí tinc la sen­sació que m'he posat en un altre que no és el meu. Però el punt de par­tida dels dos lli­bres és el mateix: algú que a la can­to­nada de casa teva t'explica una història. A L'òmni­bus de la mort deci­deixo empat­xar-me de veri­tat a par­tir d'aques­tes històries. A El fal­sari les prenc com un punt de par­tida. Les nar­ra­ci­ons d'El fal­sari són here­ves de la tra­dició oral.

Per això també usa el pri­o­ratí com a llen­gua?

Sóc del Pri­o­rat, on no par­lem com a Tor­tosa ni tan sols com a Móra ni com a Reus. Volia traçar una mica el que és el dia­lecte pri­o­ratí, i pot­ser sóc dels pri­mers que el rei­vin­di­quen com a llen­gua literària. A més, unes històries que beuen de la tra­dició oral no s'han d'escriure en estàndard. En l'ús de la llen­gua hi ha molts com­ple­xos en aquest país. A mi em venia de gust fer-ho. Ho con­si­dero una llicència literària.

Les històries són molt ori­gi­nals, fins i tot estra­folàries. Costa de creure que algu­nes siguin cer­tes, almenys en el seu punt de par­tida.

Reflec­tei­xen un ima­gi­nari del món rural que jo tinc la sen­sació que es comença a aca­bar. Crec que sóc d'una gene­ració de canvi, sóc de poble però també urbà, i que encara he vist coses que els meus fills, o gent que ara té 19 anys, ja no ha vist. I et vas cons­truint un poble mític. En un moment donat m'adono que visc en un poble que no exis­teix. El cafè de Fal­set, on hi anava tot­hom, famílies i cri­a­tu­res, s'ha con­ver­tit en un pub. És un poble que a més a més ha anat per­dent vin­cles de comu­ni­tat rural, és una soci­e­tat molt urbana. Hi ha gent que viu al car­rer de Baix i fan vida de Dia­go­nal bar­ce­lo­nina, van a bus­car els nens a l'escola amb cotxe. Hi ha un moment que m'adono que al meu cap he creat un bati­bull de vivències, per­so­nat­ges mig inven­tats, històries orals que ja no saps qui ni com te les va expli­car. Amb l'edat, ja no sé què he lle­git, què m'han expli­cat, què he inven­tat o què he som­niat. Quan faig de peri­o­dista o d'his­to­ri­a­dor, neces­sito pren­dre cada cop més notes perquè hi ha un moment en què no sé si és real o no. L'òmni­bus de la mort és per a mi un exem­ple de feina metòdica, perquè sóc molt dis­pers i ten­deixo a recrear bas­tant.

El títol del lli­bre fa referència a les coses cer­tes de la vida i a les que hi ha de fal­si­fi­ca­des?

Vivim en un món bas­tant fals però que sobre­va­lora la rea­li­tat. Fent L'òmni­bus de la mort em vaig ado­nar que cami­nem damunt de cadàvers i d'un munt de men­ti­des. I ens hem inven­tat una espècie de rea­li­tat, que és una cre­ació col·lec­tiva, en la qual donem per bones deter­mi­na­des coses. La història està plena de fal­se­dats, i de mit­ges veri­tats, i també de veri­tats pro­pa­gandísti­ques. I a mi la veri­tat amb majúscu­les m'importa un rave.

I és veri­tat que el cadàver de Dur­ruti va pas­sar per Fal­set en el seu tra­jecte cap a Bar­ce­lona, on va ser enter­rat, tal com explica en un dels con­tes?

Tècni­ca­ment, no, es veu que va anar a Bar­ce­lona per València. De fet, és una de les històries que no recordo qui me les va expli­car, perquè m'he tro­bat per­so­nes que són com metra­lle­tes expli­cant històries. Fa anys, quan no hi havia tele, la gent d'expli­cava històries, par­lava d'ells als altres. No m'ha cos­tat gens tro­bar aques­tes històries.

Un dels con­tes par­teix d'una obra seva ante­rior, Passió, sang i oblit, en què docu­men­tava les últi­mes exe­cu­ci­ons públi­ques a Fal­set coman­da­des pel famós botxí Nico­me­des Méndez. Aquí no ha par­tit d'alguna història que li ha expli­cat algú, sinó d'un assaig històric escrit per vostè mateix.

Sí, em vaig ani­mar a jugar una mica amb aquesta història. El cert és que la dona que el botxí Nico­me­des Méndez va exe­cu­tar al gar­rot al cas­tell de Fal­set era molt guapa. Par­tint d'aquí, m'invento una atracció del botxí per la seva víctima. És també cert que Méndez estava a punt de casar-se i que la nòvia el va aban­do­nar quan va saber quin era el seu ofici. Per tant, m'ima­gino un per­so­natge que tenia una certa neces­si­tat d'amor i que la pro­jecta en la seva víctima. Però en aquest conte m'invento fonts fal­ses, cer­ta­ment.

Un cop aca­bat de lle­gir, queda la impressió que El fal­sari és un home­natge a un món per­dut, com la Mequi­nensa de Mon­cada...

Quan vaig lle­gir Els con­tes de la mà esquerra de Mon­cada fa uns anys, se'm van obrir els ulls. Una cosa és que sàpigues escriure com ell i una altra és que hi ha una Mequi­nensa a cada poble. A cada poble es pot crear un ima­gi­nari mític. I per fer-ho no cal que sigui un poble col­gat per les aigües.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.