L’edat d’esplendor del ‘marbre blau’

A l’edat mit­jana en deien “mar­bre blau” perquè s’hi intuïen cer­tes vetes d’aquest color, però en rea­li­tat és una pedra calcària colo­nit­zada per fòssils marins que desprèn tona­li­tats no només bla­vo­ses, sinó també liles, blan­ques, ocres i, sobre­tot, la que més ha aca­bat iden­ti­fi­cant la ciu­tat d’on prové: l’àmplia gamma del gris. La pedra de Girona no va tenir mai la noblesa atribuïda als mar­bres, però va ser àmpli­a­ment uti­lit­zada en l’arqui­tec­tura i l’escul­tura civil i reli­gi­osa durant més de cinc segles que van con­ver­tir la ciu­tat d’on se n’extreia el filó en el cen­tre pro­duc­tor i expor­ta­dor de pedra més impor­tant de l’antiga Corona d’Aragó. Això és el que sos­te­nen Jordi Sagrera i Miquel Àngel Fuma­nal al lli­bre La pedra de Girona. L’esplen­dor del mar­bre blau, edi­tat per Brau amb el suport de l’Ajun­ta­ment i la Dipu­tació de Girona, que eixam­pla el conei­xe­ment que fins ara es tenia de la base calcària sobre la qual es funda el pres­tigi monu­men­tal de la ciu­tat en una obra amena, docu­men­tada i pro­fu­sa­ment il·lus­trada.

És una tesi que pot dei­xar per­plex més d’un gironí gelós, acos­tu­mat a reconèixer en les dimi­nu­tes clos­ques de num­mu­lit incrus­ta­des a la roca (les “mone­de­tes”, com en deien els romans) una mena de pre­ci­o­sisme pre­històric que la pedra con­ce­dia a la giro­nor. La veri­tat és que les piràmides d’Egipte ja van ser aixe­ca­des amb blocs de pedra sor­renca far­cida de num­mu­lits, i que després que els grecs impo­ses­sin el mar­bre, se’n va repren­dre fas­tu­o­sa­ment l’ús a par­tir del segle XIII gràcies al cèlebre Arnau Cadell, que va esco­llir-la per escul­pir els claus­tres de la Cate­dral giro­nina i del mones­tir de Sant Cugat del Vallès i va ins­tau­rar el gust per aquesta pedra sedi­men­tada d’hipnòtics pro­to­zous encara avui visi­bles a tants detalls orna­men­tals. És cert que aquí era una matèria pri­mera espe­ci­al­ment abun­dant, fins al punt que Sagrera i Fuma­nal afir­men que tot Girona, de fet, s’assenta sobre “una enorme pedrera”, però pot­ser no és tan sabut que a par­tir del segle XIV se’n va fer una difusió mas­siva, tant per terra, amb car­ros i ani­mals de bast, com per mar, des del port de Sant Feliu de Guíxols, que “no té cap equi­va­lent coe­tani al sud d’Europa”. Aviat venen al pen­sa­ment la Cate­dral i Sant Feliu, i el Semi­nari i Sant Domènec, el per­fil petri més nos­trat, però pot­ser convé saber que la pedra de Girona va ser també el mate­rial pre­fe­rent dels arqui­tec­tes dels claus­tres de Pedral­bes, del palau de la Gene­ra­li­tat a Bar­ce­lona, del de Sant Joan de les Aba­des­ses, del con­vent de Sant Fran­cesc de Palma o de Santa Maria d’Arles, i de la gale­ria supe­rior del de Ripoll, del pati del Palau Epis­co­pal de Tor­tosa, de les fines­tres del Palau de la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana o del bal­daquí del sepul­cre de Pere el Gran a San­tes Creus. Quan al segle XVI en va tor­nar a decaure l’expor­tació, amb els grans monu­ments ja aca­bats, va con­ti­nuar sent apro­fi­tada, en un àmbit ja cir­cums­crit a les ter­res de Girona, per fer-ne colum­nes per a fines­tres i gale­ries de masos (can Bes de Salitja, can Masó de Bor­dils) i cas­tells com el de Car­tellà, però també per a les por­ta­la­des i façanes de nom­bro­ses esglésies par­ro­quials.