Evocació de les “nostres” Fires

La Girona tocada i posada, aque­lla que no veu amb gai­res bons ulls les mos­tres d’efusió exa­ge­rada, té el seu moment de rauxa més o menys des­bo­cada quan arri­ben les Fires de Sant Narcís. Com diuen Jordi Camps i Xavi Cas­tillón en el pròleg del lli­bre Girona era (és) una festa, que els dos peri­o­dis­tes d’aquest diari han escrit a qua­tre mans, aquesta Girona tan “poc amiga” dels exces­sos es deixa anar “una mica” amb l’arri­bada de la fresca i la tar­dor. El volum, edi­tat pel Ser­vei de Gestió Docu­men­tal de l’Ajun­ta­ment de Girona i pre­sen­tat ahir al saló de des­cans del Tea­tre Muni­ci­pal, repassa les mane­res com els giro­nins s’han diver­tit durant els deu dies de la seva festa major. Gar­be­llant l’arxiu muni­ci­pal, els autors han pogut repas­sar la pro­gra­mació de les Fires com a mínim des del 1859. És per això que el lli­bre també és un “traspàs de conei­xe­ment i de memòria col·lec­tiva” d’unes Fires que “van can­vi­ant”, però que en el fons “són les matei­xes” per a les diver­ses gene­ra­ci­ons de giro­nins que les han gau­dit. Perquè, com va recor­dar Camps, les sen­sa­ci­ons que les “nos­tres” Fires evo­ca­ven en Narcís Coma­dira quan era petit –que l’artista gironí va expli­car dis­sabte en un acte al mateix lloc– són les matei­xes que les seves i, pro­ba­ble­ment, que les de qual­se­vol gironí. El lli­bre també explica la trans­for­mació de la ciu­tat des del seu ves­sant lúdic, amb atrac­ci­ons i acti­vi­tats de les Fires que els can­vis d’hàbits han dei­xat en l’oblit, com ara els números de revista, els toros o les exhi­bi­ci­ons d’avi­ació. Aquesta pri­mera part, ela­bo­rada per Camps, dona pas a un extens capítol escrit per Xavi Cas­tillón que repassa la pro­gra­mació musi­cal des de les pri­me­res Fires democràtiques. Com diu l’autor, s’hi evo­quen “nits d’humi­tat i boira” i d’eflu­vis de cer­vesa dels con­certs vis­cuts a la Copa “en els seus dife­rents for­mats”, però també en esce­na­ris ja des­a­pa­re­guts, com el de les Caser­nes. Cas­tillón va asse­gu­rar que no pot ser que el gran dia de Girona –en referència al dia que la ciu­tat va resis­tir un atac de les tro­pes fran­ce­ses– sigui un dia en què van morir milers de per­so­nes. Girona ha tin­gut “millors dies i millors nits”. L’autor va recor­dar que el seu gran dia va ser el del con­cert de l’acor­di­o­nista Flaco Jiménez a la Copa (4/11/1995): “No en recordo res [...], només que hi érem incons­ci­ent­ment feliços.”