Crítica
La ‘nina’ d’Elvis
L’adolescència vulnerable atrapada en mons més o menys reclosos i en les pròpies fantasies hi és en el cinema de Sofia Coppola des del seu debut amb la colpidora Les verges suïcides. També hi és en aquelles adolescents de The Bling Ring, que exhibeixen a les xarxes socials els objectes robats en cases de Hollywood. Sens dubte, hi ha el seu retrat de Maria Antonieta com una jove voluble i capritxosa, però també fràgil, dins de la cort de Versalles. En la seva pel·lícula més recent, tot comença amb l’adolescent Priscilla Beaulieu, que, avorrida en una cafeteria d’una base militar nord-americana a la RFA on viu amb la família perquè hi ha destinat el seu pare militar, és reclutada per assistir a una festa d’Elvis Presley: essent ja famós amb vint-i-quatre anys, no va deslliurar-se de l’exèrcit. Era el 1959. Priscilla, que tenia catorze anys, arriba a la festa fascinada per qui ja era un mite. Ell se li mostra com un jove trist per la mort recent de la mare i enyorat dels EUA, on marxarà poc després. Passa algun temps, durant el qual Priscilla creu que l’ha oblidada, fins que Elvis la reclama i obté el permís dels pares de la noia, que, als setze anys, arriba a Graceland, la mansió d’estil colonial del rocker a Memphis: ho fa com si entrés en un conte de fades fet realitat.
No és que Elvis hi vulgui tenir una relació sexual. De fet, imposant-li llargament la repressió del desig, sembla voler-la conservar pura mentre ella no fa més que perdre la innocència amb ell. La primera nit que passen junts li dona una pastilla que fa que dormi durant dos dies: ella el veu com un príncep, però aquest la vol adormida i així controlable. No hi vol sexe, però actua com un depredador: aprofita l’obnubilació de l’adolescent per convertir-la en la seva nina, algú a qui transformar (li mana com ha de vestir, pentinar-se, maquillar-se) i modelar com la dona que vol com a futura esposa: qui ha de mantenir “la flama de la llar” mentre ell és de gira o a Hollywood amb la necessitat “que hi siguis quan truco”. Així que Priscilla resta confinada a Graceland mentre Elvis corre aventures amb Ann Margret i Nancy Sinatra. Quan torna, juga amb la nina, però, sempre ple de pastilles, pot tornar-se violent si ella té iniciativa en el joc o si expressa una opinió pròpia. Encara està prou atrapada per casar-s’hi i tenir-hi una filla, però ell s’avorreix de la nina, que deixa de ser-ho quan, en les absències del marit que va deixant de controlar-la pel propi estat de deixadesa, comença a tenir una vida pròpia que fa que se’n vagi.
Sense fer-ne un discurs, Coppola narra un procés de maduresa que du a l’alliberament de les fantasies adolescents aprofitades per dominar-la. Ho fa amb l’elegància habitual, amb una ambientació treballada, amb la sensibilitat renovada cap a un personatge femení, que en aquest cas encarna creïblement Cailee Spaney, mentre que no fa falta que Jacob Elordi s’assembli a Elvis per resultar convincent.
S’ha de tenir present que Priscilla es basa en el llibre Elvis and Me. És així que Sofia Coppola assumeix el punt de vista de Priscilla Presley, també productora del film, i la converteix en el centre absolut del relat: s’hi evoca la seva experiència amb Elvis, les activitats del qual en el món de l’espectacle (com a cantant o actor de Hollywood) resten fora de camp o, en tot cas, són referits a través de la premsa. És així que, també en la seva contenció estilística, Priscilla funciona en certa manera com a contrapunt i complement del cridaner Elvis de Baz Luhrman.