Arts escèniques

TEATRE

El TNC produeix la darrera farsa dels VVAA: una festa amb Britney Spears “de tòtem”

‘Baby no more’ és un cant al treball col·lectiu en el que es comparteix el risc a l’error i la llibertat de la creació

El muntatge immersiu a la Tallers s’inspira en una celebració ficcionada

El “tòtem” de la celebració que proposa el col·lectiu VVAA a la Sala Tallers és Britney Spears diu, divertida, la directora. anna Serrano Gatell. Baby no more s’inspira en el tema Baby one more time. El muntatge imagina una festa de comiat, amb un punt de nostàlgia, però sobre la que domina una ficció còmica i delirant en què els personatges s’entrecreuen i conviuen personatges físics amb imaginats (com per exemple, els òvuls que estan a punt de ser congelats i que es queixen perquè ningú els ha preguntat si hi estan d’acord). El grup de creació col·lectiva accedeix al TNC (de dijous al 2 de juny), després d’haver nascut al bressol de la Sala Beckett (ells van ser els impulsors del projecte Els Malnascuts) amb títols com Like si lloras o This is real love i de fer una coproducció al Teatre Lliure de Gràcia: ARCAS2020 (2021).

Nao Albet i Marcel Borràs van protagonitzar una picabaralla en directe (ficcionada) davant de la premsa per explicar que desmuntaven el duet després de les funcions programades a la Sala Petita. Ara és el col·lectiu VVAA el que aprofita l’aparador del TNC per anunciar, que plega (aquest cop, sembla, que de debò). Constaten que el treball en col·lectiu, que exigeix l’horitzontalitat de tot l’equip creatiu i que comporta el canvi de rols contínuament, desgasta molt. I és molt complex dur-ho a terme en el treball individualista “que aboca el món capitalista”, admet Elena Martín. El seu Erasmus a Berlín li va permetre conèixer els P14 i traslladar aquella forma de treballar a la Sala Beckett (2016) i, posteriorment, rodar Julia ist (2017).

L’espai és immersiu com molt sovint ha succeït en els muntatges del VVAA. Durant les prop de dues hores, el públic circularà pels passatges còmics d’un grup que planteja fer un muntatge, o el d’una noia que decideix donar-se temps i per això opta per congelar-se els òvuls i poder endarrerir la maternitat. Hi ha fins i tot, una hipotètica darrera reunió per a l’aprovació del text definitiu de la Constitució en un bar de Madrid: Si el col·lectiu pretén subvertir la realitat, cal veure com fintar les lleis. En la recerca (amb dramatúrgia d’Eva Mir) han passat de pretendre gestionar un país, a donar-se les condicions per ser un col·lectiu assembleari, de llargues reunions i riscos compartits. Serrano aclareix que treballar en conjunt dona una major quota de llibertat que el treball individualment: Perquè la por a l’error personal pesa molt més si la proposta és personal que si es treballa compartint l’error. Des d’aquesta dimensió, i durant els 12 anys de VVAA ha forjat un espai de confiança que ha estat clau com a eix vertebrador de cadascú. De fet, aquest risc és el que ha interessat als altres creadors, que els han anat proposant altres treballs, més enllà del VVAA. Per a Salicrú, la peça respon als versos de Roberto Juarroz: “En el centro de la fiesta está el vacío./ Pero en el centro del vacío hay otra fiesta.”

La peça la interpreten Clara Aguilar, Max Grosse Majench, Elena Martín, Marc Salicrú i Laura Weissmahr. També hi han afegit dos intèrprets d’Íntims Produccions: Marc Cartanyà i Sandra Pujol Torguet (de fet el primer grup que els va demanar intervenir en la direcció de Pool? no water (2017). Grosse aclareix que el repte principal ara és gaudir de les funcions. Weissmahr no amaga la possibilitat de traslladar el muntatge a la cartellera de Madrid i també donar-li una vida internacional (gràcies a la versatilitat amb els idiomes del col·lectiu).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.