Si et dediques al jazz veuràs món
Molts músics de jazz catalans fan estades en ciutats com ara Nova York i Amsterdam per feina o formació
Manel Fortià, Xavi Torres i Irene Reig formen part d’una generació que ha voltat i ha decidir tornar
-
Irene Reig apareix entre el pianista James Santangelo, de Filadèlfia, i el saxofonista terrassenc Oriol Vallès, davant del cèlebre club Village Vanguard, de Nova York CEDIDA. -
Xavi Torres, provant so abans d’una actuació al Festival de Jazz d’Amersfoort, al centre dels Països Baixos CEDIDA. -
Manel Fortià al metro de Nova York, potser imaginant la peça ‘Crescente (a Grand Central)’ del seu ‘Despertar’ CEDIDA.
“Estar una temporada a Nova York és com fer quatre màsters: un aprenentatge brutal”
En els últims anys, Catalunya ha vist néixer una de les generacions més nombroses i sobretot més ben formades de músics de jazz, la majoria dels quals han passat per les aules de centres autòctons d’estudis superiors com ara el Taller de Músics i l’Esmuc, l’Escola Superior de Música de Catalunya, tot un revulsiu des que va obrir les seves portes, l’any 2001. Paral·lelament, s’ha produït un altre fenomen: cada vegada més, aquests joves músics marxen a l’estranger a completar la seva formació acadèmica o, simplement, la seva experiència musical i vital. I hi ha dues ciutats que, en el món del jazz, tenen un gran poder d’atracció: una és tot un clàssic, Nova York, la ciutat de Blue Note i el Village Vanguard, que manté la seva capitalitat mundial dins del món jazzístic generació rere generació; l’altra no sembla tan evident, perquè la tenim aquí, a Europa, i és Amsterdam. La capital dels Països Baixos té un conservatori d’alt nivell que ofereix màsters molt sol·licitats dins del sector –i que també té el seu propi auditori Blue Note– i, a més, la ciutat gaudeix de la Bimhuis, una impressionant sala de concerts especialitzada en jazz i músiques improvisades des del 1974 –l’1 d’octubre celebrarà el 50è aniversari–, així com d’una àmplia oferta de petits locals on tocar i escoltar música en directe: la nostra eterna assignatura pendent com a país, musicalment parlant.
Hem parlat amb tres músics joves de diferents punts del país que es mouen encara dins dels marges de la trentena i han fet estades més o menys llargues en una d’aquestes dues ciutats, per veure quina ha estat la seva experiència. Són el contrabaixista Manel Fortià (Cassà de la Selva, Gironès, 39 anys), el pianista Xavi Torres (Tarragona, 32 anys) i la saxofonista Irene Reig (Barcelona, 31 anys). A part de la seva vocació viatgera, tots tres tenen també en comú el fet que componen la seva pròpia música i l’han plasmat en diversos discos.
Manel Fortià, que ha estudiat tant al Taller de Músics com a l’Esmuc, va visitar per primera vegada Nova York el 2014, abans d’acabar els seus estudis superiors en aquest últim centre, “però només un parell de setmanes, per fer turisme”. “Nova York sempre ha estat un referent jazzísticament parlant: hi ha músics increïbles i hi passen moltes coses”, remarca. Dos anys després, a la seva parella li va sortir “una oportunitat de feina allà” i Fortià va iniciar una relació intermitent amb Nova York, anant i venint, fins que va aconseguir el visat d’artista que li va permetre residir i treballar legalment als EUA. Ho va fer entre el 2018 i el 2019, fins que va arribar la pandèmia i, com molts altres músics als quals se’ls van buidar de cop les agendes, va decidir tornar a casa.
El seu primer contacte a la gran ciutat nord-americana va ser el saxofonista barceloní Gianni Gagliardi (Barcelona, 1987), i a través d’ell va conèixer altres músics catalans residents a Nova York, com ara el pianista i compositor Albert Marquès (Granollers, 1986). De fet, Fortià va tocar en un dels discos més coneguts de Marquès, Freedom First (2022), amb la part vocal gravada des de la presó per un condemnat a mort, l’afroamericà Keith LaMar, com una iniciativa per intentar impedir la seva execució, que de moment s’ha aturat fins al gener del 2027. Manel Fortià també recorda altres noms pioners de la comunitat jazzística catalana a Nova York, com ara el contrabaixista Alexis Cuadrado (Barcelona, 1977), que hi viu des del 1999 i que com Marquès està casat amb una nord-americana –“Em guarda el contrabaix a casa seva”, explica Fortià–, i el guitarrista Òscar Peñas (Barcelona, 1972), però també músics més joves com la pianista Eva Novoa, de la mateixa generació que Fortià. El contrabaixista cassanenc també va conèixer “a través d’un amic” el bateria Eliot Zigmund (Nova York, 1945): “Per a mi era com una llegenda, entre altres coses perquè toca en un dels meus discos preferits de Bill Evans, You must believe in spring (1981). De seguida em va dir: «Vine un dia a tocar a casa meva.» I a través d’ell també vaig conèixer el saxofonista Bill McHenry (1972). M’hi vaig trobar grans músics molt generosos i oberts, que es passen el dia tocant a casa i els agrada molt tocar música original per provar-la. Quedar en domicilis particulars per fer sessions és molt natural: és una mena d’entrenament constant per mantenir-se en forma. Per exemple, fan dues sessions durant el dia i fan un concert a la nit, i tothom està molt entregat a la música, com els jazzmen d’abans, que tocaven tan sovint que quan arribaven a l’estudi de gravació tot anava rodat.” Evidentment, continua havent-hi molts clubs on tocar, però Fortià destaca el fet que “els més mítics continuen estant a Manhattan, però molts s’han anat allunyant, pels preus dels lloguers, cap a Brooklyn i Queens, on hi ha importants comunitats de músics”. Manel Fortià recomana al cent per cent l’experiència novaiorquesa: “Sortir fora sempre està bé i, concretament, estar una temporada a Nova York és com fer quatre màsters: un aprenentatge brutal. És molt inspirador el fet d’estar allà. De fet, el meu disc Despertar (Microscopi, 2022), gravat amb Marco Mezquida i Raphaël Pannier, està dedicat a la meva experiència novaiorquesa. Tinc moltes ganes de tornar-hi i voldria fer-ho la tardor vinent, encara que només fos una setmana, per tocar.” Abans d’acomiadar-nos, Fortià deixa anar que, a principi del 2025, sortirà un nou disc del seu projecte Libérica.
La connexió BCN-Amsterdam
Xavi Torres va rebre el març passat el seu segon Premi Enderrock de la crítica al millor disc de jazz per Quarantena Songs (Dox Records, 2023), un disc gravat entre Catalunya i Holanda amb músics d’aquí i d’allà. És la conseqüència natural d’haver passat una dècada vivint entre tots dos països, tot i que últimament està més establert a Barcelona. Va arribar a Amsterdam amb 21 anys, després d’acabar els estudis a l’Esmuc, per fer-hi, al conservatori, un màster de piano jazz i, paral·lelament, el títol superior de piano clàssic. “Hi vaig anar per completar la meva formació, però també per marxar fora un temps i millorar el meu anglès”, explica Torres, que també va provar l’opció de Nova York, però la va descartar per motius econòmics. “Em van donar beques, però no en vaig tenir prou.” Va acabar els estudis el 2017, però va decidir continuar vivint a Amsterdam, on tenia “diferents projectes”. “Sempre vaig mantenir el vincle amb Catalunya, també perquè hi ha bona connexió aèria entre Barcelona i Amsterdam, tot i que últimament s’han encarit força els bitllets. De moment tinc un piano a cada lloc, però ja veurem quant dura. Ara no paro quiet, entre anar i venir d’Amsterdam i altres viatges per feina a diferents punts d’Europa.”
A Amsterdam s’hi va trobar el saxofonista i clarinetista Lluc Casares (Barcelona, 1990) –el primer músic de l’Estat espanyol que va cursar el prestigiós programa Artist Diploma a l’escola Juilliard de Nova York–, el bateria Joan Terol (Reus, 1985), la trombonista Alba Pujals (Terrassa, 1992) –també alumna de la Juilliard–, el bateria Joan Casares (Barcelona, 1993), germà d’en Lluc, o Irene Reig, coprotagonista d’aquest reportatge. “El bocaorella ha funcionat molt perquè hi hagin anat a estudiar molts músics catalans. A Amsterdam hi ha una escena jazzística potent i molt internacional, perquè hi ha gent de tot el món. Jo toco amb uns marroquins, un guitarrista sud-africà, una bateria coreana... Clubs? N’hi havia més fa deu anys, la covid també els va afectar, però n’hi ha uns quants per tocar, tant a Amsterdam com a Rotterdam, que estan a només 50 minuts en tren. El que sí que hi ha són molts músics i molta competència, però això és bo per al nivell artístic, perquè és un repte i un incentiu. I també hi ha més suport institucional a la música que no pas aquí.” A la pregunta de si dona prestigi i obre més portes a Catalunya el fet d’haver estudiat i treballat en llocs com ara Amsterdam, Torres no ho veu gaire clar: “Potser queda bé en el currículum, però no és un factor que et doni més concerts ni més possibilitats dins la indústria musical. Però sí que et dona una perspectiva diferent poder veure el teu país des de fora, i estic convençut que aquesta experiència també m’ha fet millor músic”, diu Xavi Torres , que continua presentant Quarantena Songs per Holanda i Alemanya, i al setembre visitarà el Canadà amb la cantant palestina Nai Barghouti.
L’últim disc d’Irene Reig, al capdavant de l’octet The Bop Collective, és Decisió i coratge (The Changes Music, 2023), un títol que resumeix bé l’ímpetu d’aquesta saxofonista filla del Raval que després d’estudiar piano clàssic al Conservatori Municipal del carrer del Bruc i més tard el superior de saxòfon –l’instrument que ja tocava, concretament el saxo alt, a la Sant Andreu Jazz Band– a l’Esmuc, amb 21 o 22 anys també va anar a estudiar un màster al Conservatori d’Amsterdam. “Altres companys també hi havien anat i m’ho havien recomanat molt, gent com Lluc Casares, Alba Pujals, [el trompetista gadità] Bruno Calvo o [el saxofonista blanenc] Héctor Floría.” El màster durava dos anys, però ella va ampliar la seva estada a quatre, i a més va provar també l’experiència americana perquè, gràcies a un intercanvi d’alumnes, va passar sis mesos de formació a Filadèlfia. Són molt diferents els mètodes d’estudi a les dues bandes de l’Atlàntic? “No gaire, perquè, per sort o per desgràcia, el jazz fa temps que està academitzat i els mètodes i les assignatures són més o menys iguals. El canvi entre les dues escenes es nota més al carrer, perquè evidentment el jazz és una música més arrelada als Estats Units i no es pot oblidar que Filadèlfia és la ciutat de John Coltrane –entre molts altres músics– i s’hi celebra el seu aniversari amb molts concerts i activitats. Amsterdam és més semblant a Barcelona, tot i que té més història jazzística i segur que més locals, perquè aquí els estan tancant tots”, explica la Irene , que sí que hi veu una diferència entre la realitat docent neerlandesa i l’americana: “A Amsterdam els alumnes rebien més suport del conservatori per tocar, participar en concursos o accedir a ajuts. A Filadèlfia no es feia tant aquest acompanyament a l’alumne. Tot i així, jo vaig tocar força durant el temps que vaig ser-hi, potser perquè els resultava una mica exòtica”, recorda la saxofonista, que va gravar el seu debut a Filadèlfia –Views, 2017– i el primer disc amb The Bop Collective un any després a Amsterdam. “Vaig tornar a Barcelona perquè tenia ganes de fer-ho, però no he perdut el contacte amb Amsterdam i al juny hi aniré a actuar, al Red Light Jazz Festival. En tot cas, l’experiència d’anar a estudiar fora sí que la recomano. Enriqueix molt.”