Cinema

Festival de canes

Els deliris de grandesa de Coppola

La megalomania de Francis Ford Coppola potser ha contribuït a la grandesa de la trilogia d’El padrí, d’Apocalypse now i fins i tot del seu Dràcula. Aquests films, però també d’altres menys ambiciosos i operístics, com ara La conversació i Rumble fish, obliguen a tenir un respecte pel director nord-americà. Tanmateix, després d’assistir a la projecció de Megalopolis al festival de Canes, és possible considerar que, en aquesta ocasió, Coppola ha estat víctima dels seus deliris de grandesa. És indubtable que devia necessitar fer aquesta pel·lícula, que arriba onze anys després d’un film de terror força horrorós (Twixt) sense que hagi fet cap obra notable en tres dècades, però també és possible pensar que és una llàstima que, segons es diu, hi hagi destinat la seva fortuna. A banda de la poca inspiració de les imatges, que sovint voregen el mal gust, i de la malaptesa narrativa, impròpia de qui fa molt de temps va lligar tots els fils de la saga sobre la família Corleone, la sensació és que Coppola té un cert embolic mental.

No sé sap gaire bé si és un film futurista. No importa. Posem-hi que és una faula política amb la qual semblaria que Coppola vol parlar del present marcat pel populisme, com ara el de Trump. Fent-ho explícit amb el nom dels personatges, suposadament s’inspira en els discursos de Ciceró contra Catilina, que el cèlebre orador va acusar de conspirar contra el Senat romà. A Megalopolis, en què Nova York es converteix en la Nova Roma, semblen confrontar-se dos models de ciutat i de societat; però es fa molt confús quin representa un arquitecte megalòman (Catilina, interpretat per Adam Driver) i quin l’alcalde (Ciceró) de la ciutat, on, també suposadament, s’encarna la frivolitat, el caos i la disbauxa moral contemporànies. Acusat Coppola d’assetjar durant el rodatge dones que feien d’extres, els personatges femenins són lamentables.

D’altra banda, a Canes s’ha presentat la cinquena entrega de la saga post-apocalíptica Mad Max: Furiosa. Fa nou anys, el director George Miller ja hi va dur la quarta, en què apareix Furiosa, una guerrera encarnada per Charlize Theron que protegeix un grup de dones en un món on predomina la violència masculina en la lluita per la supervivència. Furiosa, projectada a la secció oficial fora de concurs, és una mena de preqüela de l’anterior, de manera que, seguint el personatge des de la infantesa marcada per l’assassinat de la seva mare, culmina amb el moment en què Furiosa, un cop l’assumeix Anya Taylor-Joy, pot executar una venjança. Com ho resol resulta interessant, des d’un punt de vista moral, però, abans, la pel·lícula sembla encallar-se, i es pot fer llarga, amb les escenes d’enfrontaments entre grups tribals. Com sempre a la saga, l’acció és tan espectacular com el disseny de producció, però també vol carregar-se de densitat invocant un paradís perdut (on Furiosa habitava de nena) enmig d’un infern i amb referències tan bíbliques com wagnerianes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.