Llibres

Toni Sala

Escriptor

“Els joves que pugen tindran una literatura de cambrers”

Toni Sala recopila una dotzena d’assajos sobre clàssics catalans a ‘Tradició i creació’, un baluard enfront del regne dels ignorants

“Amb la gosadia no n’hi ha prou. Perquè hi hagi intel·ligència hi ha d’haver valentia, però la valentia no pressuposa intel·ligència”

Quan diem ‘pare’ no estem dient el mateix que ‘padre’. Cada paraula arrossega la història de l’idioma
El més greu de l’educació és que no se l’ha carregat Vox: hem estat els mateixos catalans Al XIX hi havia una empenta nacional molt potent, si va afavorir que sortissin Guimerà i Gaudí

Després de Notes sobre lite­ra­tura (2012), on aple­gava la seva experiència com a lec­tor atent dels clàssics cata­lans, Toni Sala publica Tra­dició i cre­ació (L’Altra), que n’eixam­pla la pers­pec­tiva amb nous capítols escrits els últims deu anys, sobre Gui­merà, Pla, Espriu, Cal­ders o Rodo­reda, i hi afe­geix una advertència sobre el perill de la bana­lit­zació i una tris­tesa latent per la pèrdua de refe­rents.

Parla més de tra­dició que de cre­ació. Pot­ser és que no es pot des­lli­gar una cosa de l’altra?
És clar, perquè si la tra­dició no és cre­a­tiva vol dir que està morta. També és veri­tat que segons quina cre­ació pot matar la tra­dició. És a dir, el cadàver tant pot ser per excés com per defecte. El que queda clar és que sense tra­dició no hi ha cre­ació, no hi ha vida. El pro­blema prin­ci­pal és quan la cre­ació depreda la tra­dició, quan no hi ha una res­pon­sa­bi­li­tat sobre l’ús que en fa. Quan te la vens. Això és l’abecé de cada dia en la nos­tra cul­tura. En tant que cata­lans, on som? En un procés de depre­dació i d’irres­pon­sa­bi­li­tat res­pecte no només de la tra­dició sinó de tot. Perquè estem par­lant de tra­dició literària, però també ho podríem apli­car a la política, la peda­go­gia, l’eco­no­mia.
La literària està, per tant, al mateix nivell?
La lite­ra­tura és una tra­dició molt impor­tant per als cata­lans. I tot el que és específica­ment català ens ho estem polint amb una ale­gria que no dei­xarà res per als nos­tres fills.
Aquesta visió enllaça amb l’últim capítol, on cri­tica Xavier Bru de Sala per la seva negació de la importància de Car­ner
Ja era seva la citació que encapçalava la Petita crònica d’un pro­fes­sor a secundària, on deia que els mes­tres són gent sense caràcter, o una baja­nada així, de con­versa de barra de bar. Em sap greu per ell, però també ha vis­cut molt bé.
Forma part d’aque­lla intel·ligència que va arri­bar al poder amb Jordi Pujol, seguint el camí obert per Bal­ta­sar Por­cel.
En rea­li­tat aquesta gent el que fan és ven­dre’s la tra­dició a canvi d’uns bene­fi­cis polítics. Ha estat el cas de Bru de Sala, dels Impa­ra­bles i també d’en Por­cel, tot i que aquest era un bon escrip­tor, però pot­ser hau­ria estat més bo si no s’hagués dei­xat temp­tar per la bana­li­tat política. És una herència del rei filòsof de Plató, amb la diferència que ara tenim el govern dels bur­ros. Te’n recor­des, quan en Mas par­lava del govern dels millors? Doncs ara prova de bus­car-los. Vull dir que a vega­des ens pas­sem d’opti­mis­tes.
Car­ner és de fet una figura tute­lar del seu lli­bre, junt amb Ruyra: un poeta i un nar­ra­dor.
El pri­mer que he de dir és que Car­ner és un gran pro­sista. Té uns con­tes sen­sa­ci­o­nals. Aga­fes La cre­ació d’Eva, Les bon­ho­mies o qual­se­vol dels arti­cles i són una mera­ve­lla. El que passa és que ha que­dat com a poeta, però no sé si la seva obra poètica és més impor­tant que la de prosa. És un gran pro­sista, un gran tra­duc­tor, un gran assa­gista: un escrip­tor molt com­plet. I tam­poc no és estrany que jo l’agafi com a màxim repre­sen­tant de la tra­dició perquè tam­poc em con­si­dero ni un pro­sista ni un poeta. Sem­pre dic que els gèneres se’m bar­re­gen. Mira’t Josep Pla, que repre­senta que és peri­o­dista i té pàgines de la millor poe­sia que s’hagi escrit mai, com Ruyra.
Pre­senta el nou­cen­tisme com un pilar de la tra­dició, però con­tra­po­sat, no a l’avant­guarda, sinó a la Colla de Saba­dell.
No ho con­tra­poso, sinó que seguei­xen la mateixa línia. Ara, t’entenc si pen­ses en el nou­cen­tisme com una cosa bur­gesa. Mira, la moder­ni­tat dels escan­di­naus del tom­bant de segle (Ibsen, Strind­berg, Söder­berg) la tro­bem exac­ta­ment aquí amb Gui­merà, Ruyra o Víctor Català. O sigui, estan tocant els matei­xos temes, estan a la punta de la moder­ni­tat. Ho dic al lli­bre: el que està fent Freud a Viena ho recu­llen a Cata­lu­nya tots aquests escrip­tors, igual que els nòrdics, que és bàsica­ment refle­xi­o­nar sobre les pul­si­ons que la família repri­meix.
El gir que em crida l’atenció és que a l’altra banda no hi posa la rup­tura, sinó el riure: Pere Quart, Tra­bal, Cal­ders...
Sí, però tota aquesta gent és avant­guarda. És cert que no és la radi­ca­li­tat de Miró quan diu que matarà la pin­tura. Però mira on ens ha por­tat l’avant­guarda. Alguns artis­tes em diuen: “Els escrip­tors, rai, que teniu un lloc on aga­far-vos!” La gosa­dia està molt bé, però ben diri­gida. Perquè hi hagi intel·ligència, hi ha d’haver valen­tia, però la valen­tia sola no pres­su­posa intel·ligència. Aquesta és la cosa. Mira com ens hem car­re­gat el sis­tema edu­ca­tiu perquè algú va tenir els pebrots de dir que tot el que s’havia fet fins ara era una merda i que calia inven­tar una nova manera de fer clas­ses. Hem aca­bat en mans d’igno­rants com Jaume Funes, que escriu un arti­cle titu­lat “No saben leer ni falta que hace”. Quan ens lamen­tem per la des­trucció dels Budes de l’Afga­nis­tan, hem de pen­sar que no és res com­pa­rat amb el que hem fet nosal­tres amb l’edu­cació.
Que reti­rin les lec­tu­res obli­gatòries no deu pas aju­dar-hi, no? Perquè explica que va arri­bar a Cal­ders gràcies a una d’aques­tes pres­crip­ci­ons esco­lars.
És la cire­reta del pastís. George Stei­ner deia més o menys que un mal pro­fes­sor és un cri­mi­nal. No hi ha irres­pon­sa­bi­li­tat més gran que aquesta, i en el cas dels cata­lans, encara més. És com­pa­ra­ble a aga­far la Sagrada Família i der­ruir-la. I s’han atre­vit a fer-ho amb una cosa que per a mi és més impor­tant, perquè ho sosté tot. Haver-se car­re­gat la lite­ra­tura de l’ense­nya­ment és una catàstrofe. Això ho fa Vox, i sor­tim al car­rer a mani­fes­tar-nos, i ens ho hem fet nosal­tres matei­xos! Saturn es menja els seus fills perquè no el suplan­tin, però al mateix temps s’està devo­rant a si mateix. Estem devas­tant el país. Ja no hi ha res, només el turisme, que és depre­dació pura. L’únic pro­jecte de país sem­bla que és el Hard Rock. Crec que ara el males­tar naci­o­nal, com que està escapçat perquè ens han fotut hòsties per totes ban­des, es mani­fes­tarà en forma d’anti­política. El que ara vindrà, i ja ha començat, serà un dis­curs d’auto­de­fensa com el movi­ment anti­tu­risme. Però és el mateix des­con­ten­ta­ment.
Una idea que surt més d’una vegada al lli­bre és que la lite­ra­tura cata­lana del tom­bant de segle està al mateix nivell que l’obra de Gaudí. Pen­sem massa en com­par­ti­ments estancs?
Pot­ser seria hora de començar a dir una cosa que és molt òbvia: si sur­ten totes aques­tes obres, si surt un Gaudí o un Gui­merà, és perquè hi ha una empenta naci­o­nal molt potent, hi ha una auto­con­fiança molt ferma. L’embran­zida de la cul­tura cata­lana del tom­bant del XIX va lli­gada a una empenta naci­o­nal. I crec que també s’anirà veient que, després del 2017, el que ha vin­gut és un enfon­sa­ment. La supressió de les lec­tu­res dels clàssics, que és un drama, no sé si s’hau­rien atre­vit a fer-la abans d’aquell moment.
No pinta un pano­rama gaire esti­mu­lant ni per a la tra­dició ni per a la cre­ació...
Igual que hi va haver un dal­ta­baix al final de la guerra, ara estem men­jant-nos la der­rota del 17. I que això tin­dria uns efec­tes sobre la llen­gua era pre­vi­si­ble. La paraula que ho resu­meix és irres­pon­sa­bi­li­tat. No es va ser res­pon­sa­ble por­tant tota la gent a votar per després ren­tar-se’n les mans. Mira si és gros, que quan van acon­se­guir que el català fos ofi­cial al Congrés, va en [Gabriel] Rufián i se’ns posa a par­lar-hi en cas­tellà. Gent, per què volem ene­mics? La renúncia a l’idi­oma és la renúncia a la tra­dició. Enlloc és tan física com en les parau­les que diem. Quan par­lem en català no estem dient la mateixa cosa que en cas­tellà. Si dius pare, no és el mateix que padre, perquè cada paraula arros­sega la història de l’idi­oma a dins. Per tant, qual­se­vol acció que no pri­o­ritzi el català, vis­tes les con­di­ci­ons en què es troba, és un acte de barbàrie. Can­viar de llen­gua no és un gest neu­tre, per més que el dis­curs pro­pa­gui que l’objec­tiu és que ens enten­guem. El preu d’enten­dre’ns és que tu aca­bis des­a­pa­rei­xent.
Té una imatge molt bonica, quan com­para la tra­dició a desen­ter­rar esta­tu­e­tes, com feien Freud i també Víctor Català.
Hi ha una redes­co­berta de la cul­tura grega a tot el XIX, que Nietz­sche incor­pora per reno­var l’espe­rit clàssic tal com s’havia entès fins lla­vors, basat en la civi­lit­zació, la clare­dat i la raci­o­na­li­tat. Ell diu que això només és el ves­tit perquè et puguis afron­tar a una cosa que, si la veies­sis des­pu­llada, seria espan­tosa, perquè és irra­ci­o­nal. Encara que Vic­tor Català pot­ser no lle­gia Eurípides ni Èsquil, perquè Riba encara no els havia traduït, al cos­tat tenia les ruïnes d’Empúries, i per què hi tenia interès? Per una tra­dició que ja venia de Goethe, Freud i Nietz­sche. El que vol dir això és fins a quin punt, encara que no vul­guis, for­mes part de la cul­tura uni­ver­sal, que en la seva moder­ni­tat renova la tra­dició i ine­vi­ta­ble­ment també te la fa emer­gir.
Creu que el seu lli­bre també hi con­tri­buirà?
Hones­ta­ment vaig pen­sar que no interes­sa­ria a ningú. Però just aca­bava de sor­tir que van deci­dir supri­mir les lec­tu­res obli­gatòries, sense les quals aquest lli­bre no hau­ria pogut exis­tir, perquè molts capítols són pròlegs d’aques­tes obres que ara cap nano no lle­girà. Egois­ta­ment, em demano: per a qui escriuré, a par­tir d’ara? Si he d’escriure per a igno­rants, quin interès tindrà la meva lite­ra­tura, fora del meu país? Quina uni­ver­sa­li­tat puc atènyer? Els joves que pugen tin­dran una lite­ra­tura de cam­brers. I no ho dic per degra­dar ningú: jo he ser­vit tau­les molt de temps.
A Pla li dedica dos dels millors tex­tos del lli­bre.
Són ante­ri­ors a l’excep­ci­o­nal bio­gra­fia que n’ha fet Xavier Pla, un lli­bre de 1.600 pàgines que t’explica tot el segle XX des del punt de vista d’un català. Una mera­ve­lla. La cul­tura és con­tra­dictòria. Les grans obres cata­la­nes de la segona mei­tat del XX sur­ten a l’exili (La plaça del Dia­mant, Les ele­gies de Bier­vi­lle, les Cròniques de la veri­tat oculta), perquè els seus autors són gent edu­cada abans de la guerra. Ara també hi ha coses de pri­mer ordre, com la bio­gra­fia de Xavier Pla o la tra­ducció d’Ànimes mor­tes, de Gógol, que ha fet Arnau Barios i que m’ha obert els ulls: no em pen­sava que el català lite­rari encara pogués evo­lu­ci­o­nar tant. I això ve de l’empenta ante­rior al 2017. Tinc la gran sort de ser pro­ducte d’un moment de la Tran­sició en què hi havia con­fiança en l’ense­nya­ment. Vaig tenir grans mes­tres, com el senyor Mas­fer­rer, a ter­cer d’EGB i a qui li dec tot; el senyor Agustí, a vuitè, i a bat­xi­lle­rat, el pro­fes­sor Mayo, de cas­tellà. I ara com­para aquesta gent amb els mes­tres que espe­ren al teu fill. Ja en tindrà algun, però el sis­tema es con­jura perquè no es tro­bin.

Tres grans èxits i un camí

Una modernitat aferrada als clàssics

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) ha fet carrera, en el sentit de donar-li una popularitat que sol ser esquiva als escriptors seriosos, gràcies a tres llibres més aviat peculiars: Petita crònica d’un professor a secundària (2001), que recollia la seva experiència desolada en el camp de l’ensenyament; l’“autobiografia” de Floquet de Neu Goril·la blanc (2003), i Un relat de la nova immigració africana (2004), que donava veu a un jove gambià. No són, però, cap raresa dins la seva obra, que entre la crònica, l’assaig, les memòries i la narració ha temptejat noves formes d’acostament al món contemporani amb un peu fermament clavat en la tradició literària que l’ha format. Durant l’entrevista, on es percep la indignació que sent davant la supressió per decret de la lectura dels clàssics, confessa que el seu moment dolç, com a escriptor, va arribar el 2014 amb Els nois: “Pel que sigui, per edat o perquè va sonar la flauta, representa un abans i un després. Comparat amb tot el que havia fet abans, era molt millor, hi ha com una embranzida.” Res del que ha publicat no desmenteix, ni tan sols la fractura que veu arran de l’1-O, la seva progressió ascendent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia