Música

Roger Mas

Cantautor

“Això de ‘reivindicar’ no m’ha agradat mai gaire”

El músic solsoní es retroba amb la Cobla Sant Jordi per a un segon disc amb temes inèdits i noves lectures de velles cançons

“Amb procés o sense, encara hi ha país. Mentre siguem uns quants que cada matí ens diguem ‘bon dia’, encara hi serem”

Dotze anys després de la seva pri­mera col·labo­ració con­junta, i havent coin­ci­dit des d’ales­ho­res en un munt d’esce­na­ris d’arreu del país, Roger Mas (Sol­sona, 1975) i la Cobla Sant Jordi Ciu­tat de Bar­ce­lona tor­nen a sumar esforços a Vol. 2 (Satélite K), un disc fet amb més volun­tat de “pas­sar-ho bé” que l’ante­rior i amb Xavier Guitó encar­re­gant-se de tots els arran­ja­ments. El tre­ball, que Mas i la Cobla, de moment, pre­sen­ta­ran l’11 d’octu­bre a la Fira Medi­terrània de Man­resa i, l’endemà, a l’Audi­tori de Girona, té noves lec­tu­res de velles cançons del sol­soní (Si tu m’ho dius, de Mística Domèstica, o I la pluja es va asse­car, de DP) així com un bon feix de talls inèdits, com Quan tot­hom viurà d’amor, can­tada amb Marina Ros­sell, que ja havia inter­pre­tat aquest poema del que­bequès Ray­mond Léves­que en el disc Barca del temps (1985), o La can­zone dell’amore per­duto, gran balada de l’italià Fabri­zio de André.

Molts can­tau­tors quan volen engran­dir el seu so, o fins i tot posar-hi una mica de ‘swing’, cri­den una orques­tra. Vostè, en canvi, sol cri­dar una cobla. Busca, però, el mateix?
No, el que busco, prin­ci­pal­ment, és pas­sar-ho bé, i amb aquest disc més des­ca­ra­da­ment que en l’altre. En la pri­mera col·labo­ració amb la Cobla hi havia la volun­tat d’expe­ri­men­tar i, també, de rei­vin­di­car, que és una cosa que no m’ha agra­dat mai gaire però que, en aquell pri­mer disc, cer­ta­ment hi era una mica. Ara, però, por­tem dotze anys pas­sant-nos-ho molt bé en els bolos i volia que, en aquest disc, això hi quedés reflec­tit. Tenia ganes de fer una cosa més lleu­gera i ale­gre. Una mica, explico sovint, com la diferència entre Mozart, que t’està cri­dant tota l’estona l’atenció (“goita, goita això!”), i Haydn, que va fent men­tre pas­sen un piló de coses diver­ti­des i interes­sants.
Si no ha vol­gut posar l’èmfasi en la rei­vin­di­cació és perquè al so de cobla ja no li cal ser rei­vin­di­cat?
És que la rei­vin­di­cació em sem­bla con­tra­pro­du­ent... És necessària, sí, però no impres­cin­di­ble. Quan rei­vin­di­ques una cosa, sem­bla que vul­guis enco­lo­mar a algú una res­pon­sa­bi­li­tat. O una mena de sen­ti­ment de culpa, fins i tot. És com dir al públic, amb un punt fins i tot de supe­ri­o­ri­tat moral, que hau­ria de fer un esforç perquè les coses canviïn. La cobla, pel que fa la per­cepció que en té molta gent, no està nor­ma­lit­zada. Arros­sega encara molts pre­ju­di­cis, sobre­tot perquè hi ha qui ha des­ti­nat molts esforços perquè això sigui així. Però, al cap­da­vall, la millor manera de rei­vin­di­car-la és tre­ba­llant-hi lliu­re­ment, fent les coses diver­ti­des i fent-les bé.
En el pri­mer volum va unir en un mateix tema la música popu­lar valen­ci­ana, balear i cata­lana a par­tir de la Mui­xe­ranga d’Alge­mesí i, en aquest segon, en canvi, ho ha fet amb ‘Aiguar­dent, figues, coca i vi blanc’, típica del Car­na­val de Sol­sona, una cançó valen­ci­ana de bres­sol (‘La meua xiqueta és l’ama’) i ‘Flors de bala­dre’, un tema d’Isi­dor Marí inclòs en un disc dels eivis­sencs UC.
Sí, és el que deia: la Mui­xe­ranga és èpica, rei­vin­di­ca­tiva, dramàtica... Amb aques­tes que faig ara [englo­ba­des en un tema ano­me­nat Tres bran­ques] defenso igual­ment que la meva nació és la llen­gua, però des d’una manera més ale­gre i llu­mi­nosa. Volia dei­xar a enten­dre, d’alguna manera, que, amb procés per la inde­pendència o sense, encara hi ha país, i que men­tre siguem uns quants que cada matí ens diguem “bon dia”, encara hi serem. Diuen, de fet, que, durant molt temps, Israel va ser un sol senyor que par­lava hebreu al seu fill...
La salut del català no és per llançar coets, però...
Total­ment. És lamen­ta­ble, per exem­ple, que tots els que fem un pro­ducte cul­tu­ral en llen­gua cata­lana ens hàgim de tro­bar sem­pre amb tre­men­des difi­cul­tats per sal­tar la bar­rera que hi ha entre el que, per a les admi­nis­tra­ci­ons, són la comu­ni­tat valen­ci­ana i la comu­ni­tat autònoma espa­nyola de Cata­lu­nya. Nor­ma­lit­zar una llen­gua és tenir-ne clars els límits d’on comença i on acaba. I això és una cosa amb molt d’interès perquè no sigui així.
Fa ‘Aque­res mon­tan­hes’, que és l’himne aranès, ‘La dansa de Cas­tell­terçol’... Es fa bona feina, en aquest país, amb el reper­tori popu­lar?
Jo crec que sí. Fa no gaire diven­dres, a Sol­sona, en el con­cert de vigília de la festa major, que es fa rebus­cant par­ti­tu­res del patri­moni musi­cal que és aquesta festa, l’Alba Careta va fer una versió dels Goigs de la Mare de Déu del Claus­tre, abso­lu­ta­ment estu­penda. Ho sen­tia en clau de jazz i pen­sava: “Això, si ho sent un ame­ricà, li cau­ran els collons a terra”, ja que és una cosa que, per un cantó, l’entén però, per l’altre, el de la matèria pri­mera, no hi té accés. Sem­pre he defen­sat molt la idea de jugar amb el patri­moni. La part museística és impor­tant i hi ha d’haver algú que la faci, però la tra­dició ha de ser una cosa viva que pugui par­lar d’una època però també de totes les altres que hi ha al museu. Ha de poder par­lar de tu però, a la vegada, també de la dels teus pares, avis i rebesa­vis.
Això de la cobla li ve de l’avi, de fet, a vostè.
Sí, Joan Solé Costa, l’avi Joan. Tocava el cla­ri­net, el saxo tenor i la tenora en una cobla orques­tra que es deia Dia­mant Club. Als anys trenta i qua­ranta, quan una orques­tra anava a una població, no feia un con­cert, sinó totes les fes­tes: les cer­ca­vi­les, les sar­da­nes, el ball… Més enda­vant, quan ja havia dei­xat de fer de músic i va tenir difi­cul­tats econòmiques, es va veure obli­gat a ven­dre’s l’ins­tru­ment pel qual li paga­ven millor, que era la tenora, així que em va ense­nyar a tocar el saxo o el cla­ri­net... però no la tenora, que va que­dar pen­dent. Segu­ra­ment per això, quan vaig començar a can­tar, tenia molt clar que, si algun dia podia incor­po­rava un ins­tru­ment melòdic a allò que feia, ho faria a través del so de cobla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.