La narració de la vida, de Txèkhov a Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà es va lle­gir un estiu els més de dos-cents con­tes de Txèkhov. Aquesta no és la sor­presa, quan ets davant d’algú que sem­blava haver-s’ho lle­git tot, fins i tot els lli­bres encara per escriure. Allò que sor­pre­nia Xavier Pla, com va adme­tre dime­cres durant la seva con­ferència en el II Memo­rial Vicenç Pagès Jordà, orga­nit­zat per l’Aula d’Escrip­tura de Girona, és que hagués omès “L’estu­di­ant” de l’anto­lo­gia esco­llida de l’escrip­tor rus que, en tra­ducció de Xènia Dyako­nova, va publi­car a Proa el 2023. El mateix Txèkhov con­si­de­rava “L’estu­di­ant” un dels seus millors con­tes, cosa que també des­con­cer­tava el crític Harold Bloom, que el tro­bava dece­be­dor i depri­ment. El cas és que Vicenç Pagès Jordà sí que valo­rava aquesta nar­ració de no més de qua­tre pàgines on de fet no hi passa gaire res, excepte que unes dones plo­ren en escol­tar vora el foc de l’hos­tal de “l’hort de les Vídues” la història de la tri­ple negació de Pere, i el jove, tes­ti­moni de l’escena, se sent reviure davant aque­lles llàgri­mes que reve­len alguna cosa ine­fa­ble. Hi ha un espe­rit sem­blant, tras­lla­dat al pre­sent i tocat, en lloc de l’epi­fa­nia, per la iro­nia i el desen­gany, en el conte “Car­tes des del Piri­neu”, inclòs al lli­bre En pri­mera per­sona, que Empúries acaba d’edi­tar amb els con­tes pòstums de Vicenç Pagès, on un home en crisi matri­mo­nial busca també una escal­for per­duda mar­xant de casa, tra­ves­sant valls i mun­ta­nyes (també arriba a un hos­tal regen­tat per una vídua), quasi amb l’únic propòsit de nar­rar-se a si mateix en el procés de dibui­xar un cer­cle per­fecte on poder renéixer i fins i tot recu­pe­rar l’amor. Només ell s’enga­nya, perquè el lec­tor entén per­fec­ta­ment que la seva vida de casat està aca­bada.

Pot­ser amb la vida passa a l’inrevés que amb les novel·les, que a més de ser il·limi­ta­des i de fet impro­ba­bles, segons Mar­tin Amis, un dels nom­bro­sos autors que han refle­xi­o­nat sobre com escriure una vida invo­cats per Xavier Pla, “no les pots aca­bar, l’únic que pots fer és dei­xar-hi de pen­sar”. Però també resulta que, si no l’expli­ques, la vida es des­fila, s’esfuma, és caòtica, irre­duc­ti­ble i a esto­nes ridícula. Així doncs, què hem de fer? Dei­xar que es fon­gui o rete­nir-la amb “la força alli­be­ra­dora de la nar­ració”? A un cos­tat, Jac­ques Rancière diria que nar­rar la vida és una forma de com­par­tir-la i, doncs, de no estar tan sol; a l’altre, Gale Straw­son objec­ta­ria que donar-hi forma és tan inútil com aga­far aigua amb les mans i que, en tot cas, és la iden­ti­tat d’un “jo”, allò que “s’acaba cons­truint amb les històries que ens expli­quem a nosal­tres matei­xos”. Entre un extrem i l’altre, pot­ser no tan allu­nyats, Xavier Pla con­clou que cer­ta­ment “la vida, com a drama per­fecte, només exis­teix a la novel·la del segle XIX i en el cinema de Hollywood”, per això, a Ken­nedyanna, Pagès Jordà parla del “gran Guio­nista” capaç de con­ce­bre una trama que ho conté tot, fins i tot el crim, el símbol i la incer­tesa.