“‹You cannot be serious!›”

Ve a tomb l'excla­mació que havia pro­nun­ciat en més d'una ocasió John McEn­roe, aquell genial juga­dor de ten­nis nord-ame­ricà, mal­ca­rat, irat, simpàtic a la pista com un rot de vina­gre, gui­tar­rista afi­ci­o­nat, que tenia tendència a esbron­car, amb expres­si­ons com aques­tes i d'altres de con­tundència sem­blant, a jut­ges, aple­ga­pi­lo­tes i a tot­hom qui con­vingués. Ve a tomb perquè il·lus­tra la sen­sació amb què em vaig que­dar al final de l'espec­ta­cle 30/40 Livings­tone, en què aquesta frase es pro­nun­cia, i que va ser el pre­ludi de la decepció.

El dis­curs previ, la decla­ració d'inten­ci­ons de la nova cre­ació de Picó i López, parla d'un per­so­natge, un home con­tem­po­rani, que ho deixa tot per anar a la recerca, modern explo­ra­dor, de l'ani­mal mític, tro­bada que ha de res­pon­dre els inter­ro­gants de l'home sobre el seu com­por­ta­ment.

A l'inici –un prin­cipi molt pro­me­te­dor–, sobre una catifa verda que cobreix tot l'esce­nari, amb una butaca plan­ti­fi­cada a una banda, Sergi López busca. L'afany per la recerca li ve de l'avi. Sem­pre ha bus­cat i va tro­bant: dona, hipo­teca, nens... Ah, nens! Un d'ells con­ti­nua la dèria per la recerca que el pare posseïa, però que la vida tro­bada li va esmor­teir, i per con­ti­nuar bus­cant o bus­cant-se, ho deixa tot. La con­versa de pare i fill per­met tro­bar el millor Sergi López, però és aquí que es pro­du­eix el tren­ca­ment, en aquest punt precís tot ple­gat comença a per­dre interès, quan comença la pro­jecció men­tal del pro­ta­go­nista, de López, però també de Picó. La pro­jecció és d'una feblesa dra­matúrgica nota­ble. El fill díscol, ide­a­lista, és trans­por­tat de cop i volta, mit­jançant la il·lumi­nació ade­quada i un ambi­ent sonor propi de la Paul Win­ter Con­sort, a un lloc inde­ter­mi­nat bar­reja de jun­gla, desert, estepa, bosc medi­ter­rani i fins i tot planúria volcànica del Seren­gueti.

Comença el viatge, la recerca de l'ani­mal, i durant el viatge, sur­re­a­lista, un con­cepte clau: accep­tació. Accep­tació de tu mateix i de la diferència. Un altre mot clau: norma, regla. La con­veniència o no de seguir-les, a propòsit del ten­nis i de McEn­roe, i la pos­si­bi­li­tat d'enfron­tar-se a l'auto­ri­tat. La resta, si és que hi és, de tan prim queda dis­solt irre­mis­si­ble­ment en un deli­rant par­tit de ten­nis que dis­puta un cérvol bípede i plantígrad, que encarna Jorge Picó, amb un opo­nent ima­gi­nari, amb el públic, que li torna la bola. L'interès decau de manera direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal al ritme amb què creix el des­en­cant. Cau el teló.