Art

estrena

àngel quintana

Quan la pintura es mou

Lech Majewski s'inspira en ‘El camí del calvari' de Bruegel ‘el Vell', per construir una complexa pel·lícula on se segueix la trajectòria de dotze personatges i es dóna vida animada a un complex món pictòric

Tot va començar quan el teòric de l'art Mic­hael Gib­son, autor d'un lli­bre dedi­cat ente­ra­ment a ana­lit­zar el qua­dre El camí del Cal­vari, de Bru­e­gel el Vell, va veure una pel·lícula de Lech Majewski titu­lada Ange­lus (2000). Gib­son va que­dar fas­ci­nat pel sen­tit plàstic de les imat­ges de Majewski i li va ofe­rir la pos­si­bi­li­tat d'adap­tar el seu lli­bre. El repte era con­si­de­ra­ble perquè el lli­bre no era més que un assaig deta­llat en què inter­pre­tava un qua­dre enigmàtic, pin­tat el 1564 i exhi­bit al Kunst­his­to­rishe Museum de Viena. El fet més sor­pre­nent del qua­dre és que hi havia repre­sen­ta­des, de manera figu­ra­tiva prop de 500 per­so­nes que giren al vol­tant de tres motius: la pujada al Cal­vari, el con­sol de Maria i el molí que pre­si­deix l'estruc­tura cen­tral. Majewski va deci­dir no fer ni cap docu­men­tal sobre el qua­dre ni cap ficció, sinó un assaig en forma de tableau vivant on se segueix la tra­jectòria d'una dot­zena de per­so­nat­ges i s'intenta bar­re­jar el procés cre­a­tiu de Bru­e­gel amb el con­text històric mar­cat per la presència dels espa­nyols de la inqui­sició que inten­ta­ven ani­qui­lar el pes que el pro­tes­tan­tisme tenia a Flan­des. Abans d'estre­nar-se a les sales, el film es va pro­jec­tar al Moma de Nova York i al Louvre de París.

La qüestió dels table­aux vivants, basada en la pos­si­bi­li­tat de donar tem­po­ra­li­tat i relleu a alguns qua­dres clau de la història de la pin­tura, ha mar­cat l'obra d'alguns cine­as­tes. Pier Paolo Paso­lini va rea­lit­zar –amb la col·labo­ració d'Orson Welles– un curiós tre­ball titu­lat La ricotta (1964) sobre la pin­tura de Masac­cio a Pasion (1982), i es va plan­te­jar com un cine­asta es podia pas­se­jar per un gran plató on es posa­ven en escena pin­tu­res de Dela­croix, Geri­cault o Goya. El repte de Majewski sem­bla que vol seguir la pro­posta de Godard, però sense la capa­ci­tat refle­xiva del pri­mer. El cine­asta polonès du a terme una pel·lícula d'una bellesa for­mal inu­sual, una mena de fili­grana que li ha supo­sat tres anys de tre­ball, però que peca de la càrrega con­cep­tual de les pro­duc­ci­ons de Paso­lini i Godard. Sem­bla com si Lech Majewski pre­ferís mar­car la seva posició artística per demos­trar la seva geni­a­li­tat.

Pro­posta inu­sual

És evi­dent que El molino y la cruz resulta una pro­posta inu­sual. No hi ha un relat que estruc­turi la pel·lícula, sinó les imat­ges del qua­dre. Els micro­re­lats dels dotze per­so­nat­ges es mouen entre la funció plàstica que ocu­pen en l'obra i la seva con­dició de frag­ments de vida. Els efec­tes de post­pro­ducció digi­tal creen una estra­nya sen­sació pictòrica a unes imat­ges que estan pun­tu­a­des per un tre­ball sonor molt des­ta­ca­ble, en què el silenci hi domina –la pri­mera mitja hora és pràcti­ca­ment sense diàlegs– i la recerca de la bellesa s'imposa. A El molino y la cruz hi falta, però, un xic de lleu­ge­resa, sem­bla com si amb el seu dis­curs volgués recor­dar-nos en cada imatge que allò que està veient és una experiència única perquè gràcies a la seva obra el cinema i la pin­tura es poden fon­dre. Els rep­tes del cinema res­pecte a la pin­tura poden anar més enllà de l'excés de gra­ve­tat dels ges­tos de Lech Majewski.

el molino y la cruz
‘The mill and the cross' Direcció: Lech Majewski. Interpretació: Rutger Hauer, Michael York, Charlotte Rampling. Gènere: Drama. País: Polònia, 2011.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.