Cal destruir per crear?

Fou­cault, abans de l'arri­bada de la veri­tat digi­tal ja ens va adver­tir que en els apa­rents sig­nes del conei­xe­ment i de la per­cussió de l'impacte sen­si­ble calia pren­dre en con­si­de­ració l'arque­o­lo­gia del saber, aque­lla veri­tat que s'amaga dar­rere de cada senyal comu­ni­ca­tiu que ens crida l'atenció sobre què pot pas­sar, suc­ceir, a cada moment quan ens posem cul­tu­ral­ment en marxa, actuem de bell nou. Picasso, a la seva manera, també ens havia adver­tit sobre les veri­tats ente­ses cul­tu­ral­ment com de pedra picada, eter­nes, peren­nes, immo­di­fi­ca­bles. El recer­ca­dor de noves for­mes deia que ens cal des­truir per crear. Amb aquesta sor­pre­nent asse­ve­ració jus­ti­fi­cava les seves acci­ons for­mals. Ara ens cal­dria adap­tar els mots amb què s'expres­sava l'artista excep­ci­o­nal cons­ta­tant que el que cal fer és el que des de Der­rida en diem des­cons­truir, que no vol dir exac­ta­ment des­truir sinó reduir les impres­si­ons, les apa­rents veri­tats, als ele­ments que les com­po­nen, cons­ti­tu­ei­xen. No des­truïm atès que al que pro­ce­dim és a des­mun­tar el que teníem com quel­com sòlida­ment adqui­rit, que, en l'ope­ració analítica, se'ns ofe­reix com un com­post que té mol­tes altres pos­si­bi­li­tats de ser orga­nit­zat altra­ment de com ho havia estat fins ales­ho­res i que, en con­seqüència, si pro­ce­dim a ela­bo­rar altres inter­re­la­ci­ons entre els apa­rents ele­ments cons­ti­tu­tius del que sigui –i tot és sus­cep­ti­ble de ser sotmès a noves estruc­tu­res orga­nit­za­ti­ves–, ens tro­ba­rem davant d'altres rea­li­tats que aque­lles con­si­de­ra­des into­ca­bles, les quals, les noves, faran que les rela­ci­ons comu­ni­ca­ti­ves i de conei­xe­ment siguin unes altres i pos­si­bi­li­tin nous fun­ci­o­na­ments.