Aquelles mans de l'àvia...

Entre les capses que Sony Legacy ha publi­cat abun­dant­ment aques­tes últi­mes set­ma­nes des­taca la que recull l'obra com­pleta de Bill Wit­hers, un soul­man ele­gant, poètic, d'ele­vada consciència social i afa­bi­li­tat con­ta­gi­osa de qui era urgent recu­pe­rar dis­cos mai publi­cats en for­mat CD com ara 'Bout love (1979) i Watc­hing you watc­hing me (1985). La història de Wit­hers ja va que­dar ten­dra­ment reflec­tida en el docu­men­tal que, l'any 2009, va gua­nyar el Fes­ti­val In-Edit: Still Bill. El músic va irrom­pre amb cançons que han aca­bat sent estàndards i que, molts pocs mesos després de la seva edició, ja ver­si­o­na­ven The Sta­ple Sin­gers i Aretha Frank­lin (Just as I am, el seu debut del 1971, con­te­nia dos clàssics totals: Ain't no suns­hine i Grandma's hands) però, mal­grat una car­rera més o menys ascen­dent en qüesti­ons de popu­la­ri­tat i un llistó artístic man­tin­gut sem­pre a una altura enco­mi­a­ble, Wit­hers, que actu­al­ment té 74 anys, va deci­dir reti­rar-se sense cap altre motiu que el de viure una vida tran­quil·la. L'èxit per­sis­tent d'unes cançons que no per­den gas, rei­vin­di­ca­ci­ons periòdiques com la que li feia, per exem­ple, Quen­tin Taran­tino a Jackie Brown i l'apa­rició regu­lar de can­tau­tors clara­ment influïts per la seva obra (l'últim dels quals, el lon­di­nenc Mic­hael Kiwa­nuka) no han ser­vit, mal­grat tot, perquè Wit­hers torni als esce­na­ris. I, segu­ra­ment, és millor així. La capsa inclou nou dis­cos gra­vats entre 1971 i 1985, rèpli­ques de l'artwork ori­gi­nal de les edi­ci­ons en vinil i uns quants tex­tos (entre els quals, del mateix Wit­hers).