poesia
jordi llavina
El ganivet de les paraules
Sense majúscules, sense cap pompa, sense faramalla, sense escut. Escriu Francesc Garriga Barata –que, en bona lògica, hauria de firmar francesc garriga barata, com hi firmava paraules, un llibre de 1962, d'estètica molt anys seixanta, tot i que llavors encara feia servir la conjunció i entre els dos cognoms: “rescato el ganivet de les paraules / del vell calaix dels somnis / per defensar el que em resta”.
¿I què és el que resta? La coberta del llibre mostra el dibuix, una tinta –¿o és una fotografia?– d'un esplèndid brancatge nu que s'obre al no-res. Queden les paraules, molt fermes, inviolables, perquè la resta ja toca os, ja es va tornant silenci. Aquest brancam espès i despullat és la vida mateixa, la il·lusió de l'existència, la seva nuesa radical, la negació del lluc, del brot, de la fulla, del fruit. El “cos espès de l'arbre”, també el refugi. El ganivet de les paraules. El que serveix per defensar és, alhora, allò que es defensa.
“el que és lluny és tornar”, llegim en el primer poema. Com sol passar en la poesia de l'autor, exemple militant d'austeritat formal, unes quantes paraules hi adquireixen categoria de símbol. Per la seva recurrència, pel pes que tenen. En consigno només cinc, a banda del concepte mateix de paraules (no són noves, sinó que, en la seva obra, les ha emprat generosament): silenci, llàgrimes, por, agulla, serp. En Tornar és lluny hi ha un clam fondament humà que, per les referències morals que conté, podria ser relacionat amb la poesia de Màrius Sampere. Déu no hi és. La idea de Déu, per tant, no redimeix. Aquests versos recorden la por de l'infant i fixen la consternació del vell (no hi ha resignació, sinó assumpció de l'acabament).
És una poesia molt amarga, desenganyada, però no del tot desesperançada. “la mort té tots els asos”, però el jo no deixa pas de jugar a cartes. La memòria no tempera el dolor, però l'exercici de recordar té un caràcter alliçonador: els “records àcids posen de genolls / la nostra vanitat”.
Seca, eixuta, amb voluntat d'essència. La poesia de Garriga no fa concessions. Lliga tan curt les metàfores que sembla que el poeta només vulgui mostrar-se amb els substantius, que desconfiï dels adjectius. Malgrat això, rebem, de tant en tant, la fiblada d'un vers d'una gran intensitat lírica –un vers, però, que no es desprèn gens de l'argamassa estilística del conjunt, sinó que més aviat la confirma, la referma–: “la púrpura del vespre m'enlluerna”, “no em cal anar a la font per la claror de l'aigua”, “els dies com el fenc a punt de dalla”.
Resten les paraules. Paraules que s'aboquen “al coll del pou”, però que ens retenen de l'atracció d'abocar-nos-hi sencers. ¿Conjuren la por, la recança, la culpa? Si més no, les paraules serveixen per anomenar. I anomenar vol dir començar a prendre consciència del que ens envolta. I, primer de tot, consciència del que ens conforma. Consciència lúcida del límit infranquejable: “camino al fons de l'escenari. cap porta. / caldrà romandre a escena / fins que algú digui prou”. Insisteixo en això: la de Garriga és una poesia amarga, però amb esperança, encara: “malgrat la runa espero el raig de sol / d'un dia més per oblidar el demà”. Un dia de fa molts anys van desaparèixer dels seus versos les lletres majúscules, però no pas les nocions majúscules. De vegades, la veritat no ens fa més lliures, ni més feliços: “les ombres sempre espesses / em guarden de la llum”.
Sentenciosa i lapidària, però no pas amb ànim de pontificar. Amb el ganivet de paraules a la boca, aquest personatge literari que ha anat creixent llibre rere llibre –tan empeltat de l'autor, val a dir-ho– escriu això: “potser demà és avui. / d'un mig daurat la pietat i el càstig. / sóc l'assassí que espera el lladre”. Més que mai, l'assassí d'un silenci (antic i molt llarg, bé que diferent del de Raimon) enfront del lladre de la mort. L'assassí que crida al món la seva fam, el seu silenci, la seva por, les seves ganes de ser definitivament (ben) escoltat.