cultura

Barceló enfanga Ceret

El pintor mallorquí exposarà al museu de la capital del Vallespir la seva nova aventura amb ceràmica monumental. La peça estrella és un mur gegantí

“Per mi, la ceràmica és tan important com la pintura, no faig distincions ni jerarquies”

Des de fa dos anys, Miquel Bar­celó és com un nen petit boig per una joguina: l'obra­dor de la Teu­lera de Can Rebassa, situat al poblet mallorquí de Vila­franca de Bonany. Des que el va com­prar, l'artista de Fela­nitx jogui­neja, que vol dir que expe­ri­menta, amb una nova pers­pec­tiva més àmplia i més monu­men­tal de ceràmiques. S'enfronta sense por a ceràmiques de grans for­mats que cou en forns de lle­nya, a la manera tra­di­ci­o­nal, per invo­car el seu espe­rit artístic més ances­tral i sal­vatge.

Fins ara, havia pre­sen­tat amb un punt de timi­desa els pri­mers resul­tats del seu labo­ra­tori d'argila en gale­ries de Madrid i Zuric. Però aquest estiu s'ha deci­dit a exhi­bir-los en tota la seva dimensió, gegan­tina dimensió, al Museu d'Art Modern de Ceret, on el dia 29 que ve inau­gu­rarà l'expo­sició Terra Ignis. Un Bar­celó de foc (en llatí ignis) que sor­prendrà els visi­tants del museu.

“Vaig apren­dre ceràmica a prin­cipi dels anys noranta amb els dogons de Mali. Des de lla­vors, la ceràmica ha sigut molt impor­tant per mi, tant com la pin­tura, no faig dis­tin­ci­ons ni jerar­quies. Neces­si­tava evo­lu­ci­o­nar i l'obra­dor m'ha permès anar més lluny, que és el que jo busco sem­pre. No m'agrada que­dar-me quiet, jo neces­sito fer cada dia una cosa que no he fet mai”, expli­cava ahir Bar­celó, en ple mun­tatge de l'expo­sició.

L'artista va arri­bar dilluns a la loca­li­tat nord-cata­lana per cen­trar-se, més i tot per obse­dir-se, amb la peça prin­ci­pal d'una mos­tra que aca­barà inte­grant un cen­te­nar llarg de ceràmiques, totes, sense excepció, inèdites. És un immens mur de més de tres metres d'alçària i més de cinc de llar­gada –aquesta és, si més no, la pre­visió– que Bar­celó està eri­gint, “molt exci­tat”, amb pedra seca, un sis­tema de cons­trucció típic de la seva Mallorca, o d'aque­lla Mallorca tel·lúrica que ell es resis­teix a fer des­a­parèixer de la memòria.

Un mur impo­nent for­mat per una tren­tena de peces, de maons i for­mes deri­va­des, algu­nes d'aspec­tes gro­tes­cos, d'altres més ama­bles, sovint en una com­bi­nació esqui­zofrènica, que l'artista iden­ti­fica amb caps “d'una per­sona, d'una ani­mal o d'un mons­tre”, sigui el que sigui, “una mul­ti­tud de cares, un esclat de vida”, insis­teix Bar­celó, que ja està donant vol­tes a les pos­si­bles ver­si­ons i vari­a­ci­ons que farà d'aquest mur (a Lis­boa i al Bra­sil ja l'espe­ren amb delit) i que podria adop­tar estruc­tu­res més sofis­ti­ca­des, créixer fins a límits radi­cals, tro­bar una ubi­cació esta­ble i, fins i tot, viat­jar fins al fons del mar –aquest pro­jecte d'escul­tura sub­ma­rina és real del tot i ja l'està tre­ba­llant en col·labo­ració amb un altre artista, sense voler-ne donar més detalls.

Vida i mort, sem­pre tan pre­sents, tan fusi­o­nats en l'art de Bar­celó, i que ara en aquesta nova aven­tura ceràmica s'han infil­trat en gran­di­o­sos ger­ros que en el seu inte­rior atre­so­ren runes diver­ses, mate­ri­als que en tots els casos pro­ce­dei­xen de la terra de Mallorca. “Cons­truïm sem­pre sobre ruïnes; i l'art, ine­vi­ta­ble­ment, també”, es jus­ti­fica. Runes per­cep­ti­bles però ocul­tes en les entra­nyes d'unes obres que pre­su­mei­xen d'acci­dents, feri­des, esgar­ra­pa­des i defor­ma­ci­ons múlti­ples –“la volun­tat no ho pre­des­tina tot”, diu, som­ri­ent–, i que tenen un record per l'herència, que sac­se­gen, dels mes­tres. Picasso i Miró, “evi­dent­ment”.

Bar­celó està cre­ant ceràmiques com un foll. “No para”, exclama la comissària, Marta Sierra. La ceràmica el té abduït, li dedica molt temps, però con­ti­nua pin­tant. “Cada dia, neces­sito pin­tar cada dia”, asse­gura. A Ceret, estava ahir força rela­xat, tot i la fei­nada que li que­dava per fer, i que teòrica­ment ha d'enlles­tir avui. L'exdi­rec­tora del museu, Jose­fina Mata­mo­ros, el per­se­guia des de feia temps per pen­sar una expo­sició. La nova direc­tora, Nat­ha­lie Gallis­sot, va insis­tir només arri­bar al museu, i així ha començat amb bona estre­lla, la millor pos­si­ble. Mata­mo­ros ja s'ha jubi­lat, però Bar­celó la va recor­dar bé ahir. I, per tri­om­far a Ceret, es va enco­ma­nar a Tàpies i Manolo Hugué, dos dels grans que van expo­sar a la capi­tal del Valles­pir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.