Gente en sitios, de Juan Cavestany, és una pel·lícula certament estranya que pot provocar sentiments contradictoris durant la seva visió que es fan perdurables: començant pel fet que, encara que pugui crear certa empatia perquè fa suposar que s'ha realitzat amb quatre duros, tal cosa no justifica l'absència de qualsevol voluntat estètica. Més encara: l'autor pot haver trobat la col·laboració prou valuosa i no sé fins a quin punt desinteressada de multitud d'actors més o menys coneguts i reconeguts (de Maribel Verdú a Eduard Fernández, de Tristán Ulloa a Adriana Ugarte, de l'inevitable Santiago Segura a Coque Malla, d'Alberto San Juan a Antonio de la Torre), però no s'acaba d'entendre que les prestacions tècniques siguin tan desastroses pel que fa a la manera de filmar, d'il·luminar i de muntar. De veritat que és volguda tanta mala traça? I si és així, per què? Per això mateix fins i tot hi ha un moment en què pot pujar la mosca al nas: l'apel·lació a un mínim pressupost, com en altres ocasions i amb l'argument afegit que és una manera de fer per afrontar la crisi, no comporta exigir una benevolència excessiva davant de tanta descurança? Amb el suport d'Apache Entertainment (ni més ni menys que la productora de Lo imposible) i amb distribució de Cameo, Gente en sitios tampoc no és una pel·lícula tan desemparada com per fer llàstima o, d'altra banda, que pugui presentar-se com un producte marginal i mal fet en contra del bon gust estètic.

Amb tot, havent-la vist en una projecció especial fora de concurs a Sant Sebastià, on va arribar avalada per un cert èxit al festival de Toronto, crec recordar que aquesta pel·lícula calidoscòpica, composta amb petits esquetxos que a vegades semblen acudits amb una gràcia diversa, em va mantenir prou enganxada, sovint perplexa i, en els millors moments, estranyada. Tanmateix, moltes de les situacions les he oblidat o potser són a la meva memòria com una nebulosa: entreveig Eduard Fernández en una mena de bucle després de trobar-se atrapat en la filmació d'un vídeo escolar, em sembla que algú hi parla sol, diria que Maribel Verdú té problemes amb un veí per una ximpleria i que Santiago Segura es penedeix d'haver pujat algú al cotxe, em revé un cambrer que triga tant a anotar la comanda que provoca la incredulitat d'una parella en un restaurant, tinc la impressió que s'hi aprofita alguna llegenda urbana. És la fragilitat de la meva memòria o té a veure amb la futilitat i inconsistència de moltes de les situacions plantejades en aquesta pel·lícula fragmentària del també dramaturg (Urtain, d'Animalario) i guionista (com ara de Guerreros, de Daniel Calparsoro) Juan Cavestany? No ho sé. En tot cas, conservo la sensació que Gente en sitios presenta una diversitat d'individus en un estat de confusió i sobretot amb una experiència d'estranyesa que pot fer pensar en aquell concepte del sinistre encunyat per Freud: allò més o menys conegut de sobte es fa estrany. Tampoc no tinc clar que sigui una pel·lícula amb misteri, com voldria el seu autor, apel·lant a la influència de Buñuel. Més que misteriosa, com he dit és estranya: a vegades pot semblar plana com un acudit vulgar, però a vegades és certament sorprenent i sobretot inquietant. No és aliena a l'absurd que pot enganxar-se a la quotidianitat.