“Moriré antifeixista”

Un peda­gog ha de conèixer el pas­sat si vol enten­dre i expli­car bé el món que l'envolta. El que he inten­tat és ama­rar-me dels valors edu­ca­tius dels assa­jos reno­va­dors de l'escola cata­lana del pri­mer terç del segle XX. I una cosa ha por­tat l'altra.

Formo part de les asso­ci­a­ci­ons Amics de l'Ins­ti­tut-Escola i Exa­lum­nes i Amics del Patro­nat, des dels seus ini­cis; això m'ha permès fer recerca històrica oral i des­co­brir tre­sors escrits, com el de Sal­va­dor Gomis, o bé els de l'Encar­nació Mar­to­rell i Ramon Arau. Tot molt espon­tani. És fantàstica l'amis­tat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal que he acon­se­guit amb les per­so­nes que van viure la República i van patir la Guerra Civil i la dura post­guerra.

Si no mor, es dilu­eix i es des­vir­tua, i al final es perd. Els records i les memòries escri­tes aca­ben esde­ve­nint docu­ments històrics de con­sulta, sem­pre que no aca­bin al dra­paire o al con­te­ni­dor blau. Qui ha vis­cut en una dic­ta­dura i té consciència social no pot obli­dar. No pots res­tar indi­fe­rent davant les injustícies come­ses con­tra el nos­tre país i con­tra els nos­tres pares i avis. Moriré anti­fei­xista.

De fet no he dei­xat de fer les dues coses. Amb la tesina i la tesi doc­to­ral vaig sub­mer­gir-me en el món dels ins­ti­tuts-escola, de Josep Esta­le­lla, del gran Manuel Ainaud, de les esco­les del Patro­nat Esco­lar de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona..., i s'han anat publi­cant. I si ara faig més de megàfon, com tu dius, és perquè les per­so­nes són més cap­ti­va­do­res que uns fulls gro­guencs o uns retalls de diari.

En síntesi, mos­tra la vida –a la post­guerra i al front– d'un jove amb inqui­e­tuds i valors, cata­la­nista de sen­ti­ment inde­pen­den­tista, que lluita con­tra els fei­xis­tes fent ser­vir, bàsica­ment, el pic i la pala per tal de cavar rases, cons­truir for­ti­fi­ca­ci­ons, posar filats... Tot fefa­ent. Com que no som nord-ame­ri­cans, és difícil que aquesta obra es porti al cinema, però la trama i el ric con­tin­gut fan que aquesta història de Sal­va­dor Gomis sigui allò que en diem de pel·lícula.

Tens raó, mai no és massa, sobre­tot en una temàtica com la Guerra Civil, tan pro­pera i tan dolo­rosa mal­grat els més de 75 anys que han pas­sat des de la seva fi ofi­cial. Els de pic i pala aporta no només un diari per­so­nal molt interes­sant de Sal­va­dor Gomis escrit a la rere­guarda i unes memòries d'un sol­dat engi­nyer del Batalló Tha­el­mann de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals, sinó que és una impor­tant con­tri­bució literària com bé reco­neix en Pep Cru­a­nyes en l'excel·lent pròleg que signa.

De l'antic alum­nat repu­blicà i dels meus pares, sobre­tot, he après que les coses que es fan amb amor no es poden quan­ti­fi­car ni mesu­rar amb paràmetres de ren­di­bi­li­tat ni de tem­po­ra­li­tat. Són molts dies i mol­tes hores les que inver­tei­xes a fer d'edi­tor lite­rari. Quan fas lli­bres en gau­dei­xes tu i fas gau­dir als altres. Això és el que compta, al cap i a la fi.

Si escriure un lli­bre sem­pre fa il·lusió, quan és com­par­tit la satis­facció és més gran. Vol­dria con­ti­nuar apor­tant tes­ti­mo­nis ori­gi­nals i sug­ges­tius a les noves i no tan noves gene­ra­ci­ons. Les ganes hi són... En ser una per­sona sense rellevància social, no crec que tin­gues­sin gaire interès, unes memòries meves. En canvi sí que m'agra­da­ria que alguna de les meves tres filles fes un lli­bre de la família Domènech quan el seu pare fos molt més gran. Penso ara en l'Ona, que és molt cre­a­tiva, amb la qual vaig gau­dir molt escri­vint Tres memòries i un nai­xe­ment.